Quan l’any 2002 Infonomia va començar a oferir els seus serveis de pagament, alguna cosa estava començant a canviar a Internet. Fins aleshores gairebé tot (o tot, directament) era gratuït i poc interactiu: consumir informació -que podia ser de qualitat, o no-, publicar fotografies, xatejar, participar a fòrums… tot era de franc.
Vaig pensar que si l’Alfons Cornella, un professional al qual admiro i de qui he après moltes coses -entre d’altres, el terme infoxicació-, decidia posar en línia serveis de qualitat i fer-los de pagament, havia de respondre necessàriament a algun motiu de pes, no era un mer caprici, segur. Infonomia era una publicació que ens aportava una informació imprescindible aleshores als qui volíem estar informats de què es coïa a Internet, com evolucionaven les coses i de quines eines disposàvem per anar aprenent, creant i compartint. És més, Infonomia ens mostrava el futur, un futur que de vegades semblava Blade Runner, però que ara sí, ara ja és aquí.
El desembre de 2005 vaig obrir un compte a Flickr i vaig decidir publicar-hi les fotos que anava fent. En arribar a la foto 200, al setembre de 2007, Flickr em va donar dues opcions: esborrar fotos i mantenir-me per sempre més en el límit de 200 o bé pagar per poder publicar tantes fotos com vulgués i crear tants àlbums com em semblés bé. El preu: 24,95 dòlars anuals. Vaig pensar que si tingués afició a comprar, per exemple, revistes del cor, gastaria aquesta quantitat en un parell de setmanes. Així que, sense pensar-ho dues vegades, m’hi vaig donar d’alta. Des d’aleshores gaudeixo del Flickr Pro i mai no m’he penedit de gastar-me aquests diners perquè em reporten més satisfaccions que no pas llegir les revistes que comentava.
Recentment, m’he aficionat a una altra perla dels serveis d’Internet: Spotify. Vaig regalar quasi tots els CD que tenia, quan escolto la ràdio és per seguir les notícies i únicament escolto música a Spotify i al meu iPod. Que per 4,99 mísers euros al mes puc escoltar la música que vulgui, quan vulgui, compartir els suggeriments que em fan amics, coneguts i saludats i els puc jo recomanar la música que m’agrada i tot això sense anuncis! Sí, hi ha crisi, però prescindiré d’altres coses, companys! D’això, no! És una meravella!
Només són tres exemples de serveis pels quals val la pena, segons el meu modest punt de vista i segons els meus gustos, necessitats i possibilitats -està clar-, rascar-se una mica la butxaca, però el futur a Internet, està clar, és pagar per la qualitat, tot i que espero que no sigui la norma general per a tot!
Fonts consultades
Encara un altre blog 