El dret de cita comporta una limitació objectiva dels drets atorgats per la llei als autors de creacions intel·lectuals. No és, però, un dret absolut i la llei determina els límits de l’exercici de dret de cita, ja que cal protegir l’autoria d’una obra intel·lectual. El límit d’un dret és precisament quan se’n lesiona un altre.
La Llei de propietat intel·lectual és la font normativa bàsica que regula els drets privats de les creacions intel·lectuals i també els límits. La Llei delimita el contingut dels drets a la llibertat d’informació i a la cultura.
El dret de cita implica concedir a les persones un dret d’informació que limita els drets derivats de l’autoria d’una obra. El dret de cita, doncs, es pot definir com el fragment d’una obra aliena que s’inclou en una obra pròpia a títol d’anàlisi, comentari o judici crític i amb finalitats de docència o investigació.
Les finalitats de docència són molt restrictives, mentre que l’expressió amb finalitats d’investigació atorga un marge molt més ampli a ‘ús del dret de cita. Qualsevol persona està capacitada per dur a terme una investigació o estudi d’un tema i afegir-hi la cita que consideri adient per tal que, amb esperit crític, es valorin els punts importants i quines aportacions fa a l’obra.
El dret de cita té cinc principis fonamentals:
1. Que es tracti d’una obra ja divulgada, ja que, si no s’ha divulgat es pot incórrer en una infracció d’ordre penal.
2. Que la cita es faci conforme a l’ús lleial, és a dir que no afecti directament els interessos de l’autor.
3. Que es faci en la proporció justificada per la finalitat que es persegueix, per la qual cosa s’ha de qualificar com a no essencial en l’obra pròpia (si se suprimís n’alteraria la naturalesa, sentit o significat)
4. Que es faci amb finalitats docents o d’investigació.
5. Que s’esmenti la font i l’autor
Encara un altre blog 