Comunitats de pràctica

Etienne Wenger és un teòric de l’educació i del coneixement situat i pare del terme comunitats de pràctica, que va desenvolupar al llibre Communities of Practice (Cambridge University Press) l’any 1998.

Wenger trasllada l’aprenentatge al plànol organitzatiu i l’integra en un context social i en l’experiència de la participació. Aquest canvi arriba a l’organització quan els professionals aprenen junts a resoldre problemes cada cop més complexos i amb un grau satisfactori d’efectivitat.

Hi ha diferents models de comunitats i les comunitats de pràctica arriben a l’aprenentatge per mitjà de la improvisació: es va avançant transformant elements coneguts de l’experiència).

Una comunitat de pràctica és una experiència viva que se centra en la participació, on l’aprenentatge adquireix un nou sentit per a l’individu, ja que es compromet i contribueix amb la comunitat. Per a les organitzacions, aquest aprenentatge col·lectiu és la forma en què esdevenen més eficaces i guanyen valor, ja que donen suport a les estructures interconnectades.

Factors necessaris per al desenvolupament d’una comunitat de pràctica:

  1. Persones: gent que interactua regularment sobre un conjunt de temes, interessos i necessitats
  2. Espais: identificadors que reforcen el sentiment de grup i de comunitat. Espais presencials, però també espais a Internet (xarxes)
  3. Objectes: s’hi poden identificar multitud d’objectes de coneixement (experiències, referències, bones pràctiques, models, plantilles…). Tots els contactes poden ser vehicles per compartir coneixement i, per tant, la comunitat de pràctica ha d’identificar on es produeix el coneixement i comunicar-lo, eliminar la dispersió del material de coneixement, definir els destinataris de la seva comunicació…
  4. Llibertat: les comunitats de pràctica s’han de poder desenvolupar en un entorn lliure i decidir què comparteixen i com

Etienne Wenger va proposar una estratègia de coneixement basada en comunitats de pràctica que havia de seguir els passos següents:

  1. mapa de necessitats
  2. cerca de comunitats
  3. desenvolupament de comunitats
  4. connexions transfontereres
  5. reforç del sentiment de grup
  6. integració en el negoci
  7. aconseguir el moment

Les comunitats de pràctica són una bona estratègia per al sector públic, ja que té una organització molt estructurada i molt distribuïda geogràficament i competencialment. A Catalunya, dos exemples exitosos de posada en marxa de comunitats de pràctica al sector públic són:

–  el programa Compartim, del Departament de Justícia, i impulsat pel Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada

–  Pla de gestió del coneixement de l’Agència de Salut Pública de Catalunya

A la presentació que hi ha a continuació s’expliquen les dues experiències:

Al País Basc, també s’han posat recentment en marxa diverses comunitats de pràctica i equips d’innovació dintre del Pla d’innovació pública.

Taller sobre narratives digitals

Demà fa dues setmanes que vaig començar un taller sobre narratives digitals, un tema que crec que hem d’aprendre per continuar avançant en el programa Compartim. Julio Zino i Elena Martin, els professors del taller, condueixen amb una il·lusió poc freqüent el curs i m’adono que tots aprenem de tots, que ens anem descobrint fins i tot a nosaltres mateixos.

Comencem amb una definició, és clar: què són les narratives digitals. Doncs són relats de caràcter personal que combinen la narració tradicional amb elements multimèdia (fotografies, vídeos, so, música…) i es tradueixen en un vídeo.

Les característiques bàsiques són:

– La brevetat (el guió ha de tenir entre 250 a 500 paraules i el vídeo ha de durar 5 minuts com a màxim)
– La narració en primera persona
– La persona que crea la història és qui la narra i la produeix
– El programari que s’utilitza per crear-la és lliure o gratuït
– Incorpora elements multimèdia: fotos, imatges, música i vídeos.
– No és una producció professional i els mitjans tècnics són accessibles
– La vocació de ser compartida

La narrativa digital és sobretot una forma de coneixement i d’expressió que pot utilitzar qualsevol persona per parlar sobre qualsevol tema i que pot compartir amb tothom gràcies a les TIC.

El Julio i l’Elena ens expliquen que hi ha tres fases en l’elaboració del guió: l’evocació, la creació i la correcció. I és curiós que el requisit de veracitat de la història i de narrar-la en primera persona fa que durant la primera sessió una persona plori mentre relata el que li evoca una fotografia que havíem de portar al curs. El segon dia és una altra persona que, mentre llegeix el guió que ha escrit, també es posa a plorar.

Els professors insisteixen a dir que la història ha de ser personal, que no vol dir que hagi de ser íntima, però, tal com transcorre el curs, diversos alumnes comentem que potser, a més, ens serveix per fer teràpia perquè afloren molts sentiments i moltes emocions.

Encara no s’ha acabat el curs i, com us podeu imaginar, la feina que hem de desenvolupar és precisament l’elaboració d’una narrativa digital. Hi estic ben embolicada: cercant fotos, buscant la música idònia que lligui amb el guió i amb la història que explico, però és una experiència que no oblidaré i que, sens dubte, espero aplicar a moltes coses.

I, com a mostra, una narrativa digital molt bona, de Diego Vidart. Però escoltem-lo:


Més informació sobre narratives digitals

Center for Digital Storytelling
HD UY – Historias Digitales del Uruguayfitxer
Relatos digitales. GREAV (Universitat de Barcelona)