Pla de Govern 2013-2016: un pas més cap a la transparència

Un dels primers passos en el camí de la transparència dels governs democràtics i oberts és precisament la publicació del pla de Govern, el full de ruta cap on l’executiu vol anar, on s’expliciten els objectius de la legislatura i les mesures que es prendran per tal de complir-los i també on es poden explicar les maneres de mesurar el compliment d’aquests objectius.

Dimarts, 11 de juny, el president Mas presentava aquest full de ruta: el pla de Govern 2013-2016 on es detallen en 7 eixos els objectius, les actuacions per mirar d’assolir-los i alguns paràmetres per mesurar-ne el grau d’acompliment.

El Pla de Govern, doncs, té 7 eixos:

1. Recuperació econòmica i creació d’ocupació.
2. Cohesió social i serveis d’interès públic.
3. Dret a decidir i Transició Nacional.
4. Sostenibilitat i estabilitat de les finances públiques.
5. Agilitat i transparència de l’Administració.
6. Desenvolupament sostenible i cohesió territorial.
7. Projecció exterior i reconeixement internacional de la identitat, la llengua i la cultura catalanes

I cadascun d’aquests eixos preveu uns objectius (77 en total), mesures executives per dur-los a terme (212 mesures) i mesures legislatives i accions normatives per poder-los desenvolupar (65 mesures i 78 accions).

El Pla també incorpora un conjunt d’indicadors mitjançant els quals es podrà valorar el grau d’assoliment dels objectius i el desenvolupament de les mesures.

Una declaració d’intencions que s’expressa al mateix Pla: “Aquests indicadors són d’accés públic i, per tant, permeten mesurar amb total transparència el grau d’acompliment de l’acció del Govern català.”

Això, juntament amb la tramitació que s’està duent a terme al Parlament de la proposició de llei de transparència i accés a la informació fa pensar que, ara sí, anem pel bon camí cap a la transparència; un camí que -crec- no té volta enrere.

I Trobada Nacional de la Blogosfera Pública

El proper 27 de juny, el Club d’Innovadors Públics ha organitzat a Donosti la I Trobada Nacional de la Blogosfera Pública on diversos blogaires parlaran d’innovació a les administracions públiques i on es debatrà sobre govern obert i administracions innovadores.

Els objectius bàsics de la trobada són:

– Posar en contacte els principals protagonistes de la blogosfera pública, que s’enriquiran gràcies a l’intercanvi d’opinions i experiències.

– Debatre sobre les matèries més atractives per als assistents.

– Permetre conèixer els protagonistes de la blogosfera pública i conèixer nous blogaires públics que poden connectar amb els interessos del públic d’innovadors de les nostres administracions.

La Trobada s’emetrà per streaming i es podrà seguir també per Twitter per mitjà de l’etiqueta #ENBP.

El 27 de juny… cap a Donosti! :-)

Informació, documentació i programa

Govern obert i transparència: aquí i ara

Actualment és una prioritat de tots els estats democràtics acostar-se tant com sigui possible a un govern obert. Contràriament al que podria semblar, això no és un avenç, ni un pas endavant, sinó que és instal·lar-se en el moment actual, és simplement complir allò més bàsic que hauríem de demanar a un govern democràtic i participatiu.

El govern obert, doncs, comporta una nova manera d’entendre la relació entre l’Administració i la ciutadania, la resta d’administracions públiques i les altres organitzacions de la societat, incloses les empreses. El govern obert és, a més, un canvi cultural del qual caldrà anar amarant tota l’organització, segurament el canvi més important que han experimentat els governs i les administracions públiques en tota la seva història

Des de l’any 1766, Suècia disposa d’una llei d’accés públic a la informació; des de l’any 1966, als Estats Units és vigent la Freedom of Information Act (FOIA). I, en canvi, a la Unió Europea encara hi ha tres països que no han aprovat una llei de transparència: són Luxemburg, Malta i Espanya.

A l’Estat espanyol, actualment hi ha en tramitació un Avantprojecte de llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern. A més, Navarra ha aprovat ja una llei de transparència i altres comunitats autònomes tenen lleis força avançades, com ara el País Basc o Extremadura.

A Catalunya, durant aquesta darrera legislatura, el Parlament va constituir una comissió perquè desenvolupés una ponència de creació d’una llei de transparència i accés a la informació pública, a sol·licitud de tots els grups parlamentaris.

Però, a més a més, el Pla de Govern 2011-2014, en el seu eix 7, Administració, i, concretament, al punt 7.6 Transparència de l’Administració i l’acció de govern establia fins a set objectius encaminats a assolir aquesta finalitat, entre els quals destaquen Millorar l’eficiència i impulsar la utilització dels mitjans electrònics i en línia en la contractació pública, en la tramitació administrativa i en la gestió d’iniciatives que se sotmeten a l’aprovació del Govern (objectiu 4) i Implementar mesures per garantir la transparència i la participació de la ciutadania, així com dels sectors afectats, en l’elaboració dels projectes normatius que els puguin afectar (objectiu 7).

L’anterior Govern va apostar en el seu moment per aquest model de transparència, d’obertura, de participació, a través de la creació deDades obertes gencat, un portal de la Generalitat on es publiquen les dades de caràcter públic amb l’objectiu de fomentar l’ús i la reutilització de la informació procedent de l’Administració.

Aquesta línia d’obertura està refermada encara més per l’Acord de Govern aprovat en la sessió de 31 de juliol de 2012 sobre l’impuls de la reutilització de les dades obertes per la Generalitat de Catalunya en l’activitat econòmica, segons el qual s’acorda impulsar la creació d’un inventari de dades públiques susceptibles de ser obertes del conjunt de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i el seu sector públic i, d’altra banda, s’encarrega a la Direcció General d’Atenció Ciutadana i Difusió la responsabilitat de dirigir el procés d’obertura de dades públiques per coordinar la tasca de tots els departaments i entitats de la Generalitat.

Aquesta legislatura esperem més passos en aquest sentit. Ens cal una norma que reguli la transparència, l’obligació del Govern i de l’Administració per explicar-nos què es fa i què no es fa, com s’inverteixen els nostres impostos… i que defineixi com ha de ser el govern obert, el nostre govern obert.

Petita introducció als continguts oberts

El terme contingut obert es defineix com un treball creatiu que altres persones poden copiar o modificar. Fa referència a  qualsevol contingut (tant textos com elements multimèdia: vídeos, àudios o fotografies) publicat amb una llicència que no sigui restrictiva i en formats que en permetin la còpia, distribució i modificació.

Això vol dir que si publiquem un document o bé obert o bé llicenciat en Creative Commons i permetem que se’n pugui fer obra derivada, haurem d’adequar el document perquè es pugui modificar i reutilitzar. És a dir, cal que el format del document permeti copiar-lo i modificar-lo. Algunes vegades ha passat que es publica un document amb la voluntat de fer-lo obert, però com que, històricament i per costum, es protegien els documents PDF de manera que se n’impedia la còpia del text, no es podien executar les funcions de copiar i enganxar. El cas més extrem és l’escanejat d’un document en format imatge que també n’impedeix la còpia (si algú vol copiar el text, l’ha de tornar a transcriure).

El terme contingut obert el va encunyar l’any 1998 David Wiley, professor de Psicologia i Tecnologia Instructiva a la Universitat Brigham Young, a Utah. En aquell moment, els continguts oberts devien ser ben pocs, en pocs anys els continguts oberts han agafat embranzida i actualment hi ha molts espais on es difonen i s’utilitzen; especialment a les universitats i els centres de formació especialitzada, on es reflecteix un canvi creixent en la perspectiva dels estudis: es prioritza el procés d’aprenentatge per sobre de la informació transmesa als cursos.

Un aspecte molt rellevant dels continguts oberts és que és una bona resposta als costos creixents dels materials tradicionals i, sobretot, a la manca de recursos educatius.

En aquest context també neixen els MOOC (Massive Online Open Courses; Cursos Oberts Massius En Línia): cursos universitaris que suposen una veritable revolució educativa a escala global. Exemples com el web edx.org, amb cursos de les universitats més prestigioses (Harvard, MIT, Texas University i Berkeley Univ.) o com la plataforma Coursera (on participen més de 30 universitats d’arreu del món) són clars exemples d’aquesta revolució educativa.

En general, s’assenyalen tres condicions importants per compartir recursos educatius oberts:

– el context didàctic
– la tecnologia utilitzada perquè es puguin reutilitzar i
– la lliure disposició de la propietat intel·lectual

Escombrant cap a casa, cal que esmenti les experiències tant del meu Departament i el Centre d’Estudis Jurídics com de l’Escola d’Administració Pública.

L’any 2007, el Departament de Justícia va ser la primera organització pública catalana que va llicenciar en Creative Commons una publicació que es pot descarregar des del web del Departament: l’opuscle del Centre Penitenciari Brians 2.

Però també al CEJFE fa anys que publiquem, llicenciats en Creative Commons els productes de coneixement que s’elaboren al programa Compartim i també presentacions, fotografies i vídeos de les activitats formatives. L’Escola també fa uns quants anys que treballa amb la perspectiva d’oferir publicacions, materials i, en general, coneixement, a tothom. Al web de l’Aula Virtual, l’Escola ofereix diversos continguts formatius oberts. Tant el Centre d’Estudis Jurídics com l’Escola, llicencien les  publicacions en Creative Commons. A més a més, els ponents de les jornades i els docents d’activitats formatives autoritzen la difusió dels seus materials en aquestes llicències i ens cedeixen els drets d’imatge per difondre a Internet les seves intervencions.

Més informació

– Repositori #metaOER Universitat Oberta de Catalunya
– V Jornada sobre Formació a les Administracions Públiques: Obrir i difondre continguts
– Coursera
– El Caparazón: 7 nuevas formas de aprender sin coste para el individuo conectado i MOOC: formación abierta online (Dolors Reig)

Descobrint Google groups

Google Groups, curiosament, ofereix solucions antigues, dels inicis del nostre Internet: llistes de distribució, fòrums i grups de notícies. Personalment, em sona a finals dels 90, però continuo trobant-les necessàries per ordenar i poder recuperar informació que s’envia per correu electrònic sense necessitat de tenir-la desada en el nostre ordinador o en el nostre espai del correu que tinguem al núvol.

De fet, Google Groups és la continuació de Deja News, un servei que va néixer l’any 1995 quan molts ni sabíem què hi havia una cosa que es deia Internet que canviaria, de forma radical, les nostres vides. I és que hi ha serveis, per simples que semblin, que ens faciliten la vida.

Google Groups facilita els debats en línia asíncrons i ens permet organitzar-los de la manera que ens resulta més fàcil accedir-hi i parametritzar l’enviament de correus com millor ens sembli.

Google en ressalta:

– que tots els debats són en un sol lloc
– que ens podem expressar lliurement (i amb un editor de textos que ens permet fer coses que l’any 1995 ni somniàvem) :)
– “Les persones estimulen els debats” (obvi)
– La velocitat és important (disseny de la interfície molt usable i fàcil d’accedir-hi)

Hi trobarem grups públics, grups privats i els grups públics estan classificats en categories i regions per si volem localitzar algun grup que tracti temes que ens interessin.

En conclusió: una altra eina, marca Google (adquirida per), senzilla d’usar i molt, molt útil.

Petites accions de protecció a les xarxes socials

Diumenge vaig sentir a la televisió (no en recordo el programa ni la persona), una dona que parlava de la protecció de les nostres dades a Internet. Esmentava la metàfora ja tan coneguda d’Internet com l’àgora, com la plaça del poble i deia que ningú no es posaria a cridar davant de tot el poble “Tinc una relació”, “Estic compromès” o “He anat de vacances a Menorca”.

No hi estic d’acord: molta gent no ho diríem i altra gent sí. Així és el món, on hi ha de tots els colors. Passejar per llocs com Central Park, aquesta mena d’àgora actual, ens descobreix que hi ha molta gent disposada a explicar històries, a arengar-nos sobre algun tema del seu interès… A l’estiu, si més no, és ple de gent narrant a crits els seus pensaments o els seus compromisos. Rere el mur que són les xarxes, encara és més fàcil llençar-s’hi sense ser conscient de l’enorme potencial (o no) que tenen de comunicar el que diem.

Però ser a Internet no significa necessàriament explicar-ho tot ni estar exposat a tot: en realitat, la difusió de les nostres dades és, en bona mesura, a les nostres mans.

Fa uns dies, algú molt proper, que s’havia deixat anar -sense ser-ne massa conscient- opinant de temes socials i polítics a Twitter va decidir esborrar el seu perfil perquè no volia que allò que havia escrit fos llegit per segons quines persones o  institucions.

Li vaig dir que no calia: Twitter, a més de fer-nos abocar el millor o pitjor de cadascun, és una gran eina per estar informats. A més, Twitter ens permet la possibilitat de publicar els nostres tuits protegits (amb un candauet) de manera que només els llegeixin les persones a qui nosaltres mateixos autoritzem.

Evitar la difusió de les nostres dades o opinions a les xarxes socials és, en bona part, a les nostres mans. Sí, cal llegir els constants canvis en els pactes que estableix Facebook i canviar els nostres perfils per adequar-nos als nostres desitjos; és una feinada, però si estem preocupats per la protecció de les dades pròpies… doncs potser és una inversió de temps que convé.

És difícil quan hi tens una intervenció molt activa, però hem de ser conscients de cada cosa que publiquem perquè, efectivament, a la plaça pública no cridaríem (i aquesta és la bona notícia!): “Les TIC ajuden a col·laborar comunitàriament”

Entorns personals d’aprenentatge (PLE)

Dolors Reig EBE 2010 (c) Gabrielaft CC BY-SA

Ja fa uns anys, la Dolors Reig (@dreig) -una altra de les persones de qui he après moltes coses interessants els darrers anys i magnífica persona- em va descobrir el concepte d’entorns personals d’aprenentatge, que es coneixen, de forma abreujada, per les seves sigles en anglès: PLE (Personal Learning Environment).

Els PLE són sistemes que ajuden les persones a prendre control i gestionar el seu propi aprenentatge. Això inclou fixar els seus objectius d’aprenentatge, gestionar l’aprenentatge, la gestió de continguts i els processos i comunicar-se amb altres persones per assolir l’objectiu de l’aprenentatge.

Un PLE pot estar format per un o per diversos subsistemes: pot ser una simple aplicació d’escriptori o bé pot incloure una o diverses eines web, però és important trobar entorns que incloguin la integració de diversos elements, diverses eines i que sumin tant l’aprenentatge formal com l’informal en una experiència única.

Una de les aplicacions més conegudes, glossada per Dolors Reig, al seu bloc El Caparazón és Netvibes. Netvibes és una barreja entre xarxa social, lector de feeds, entorn de treball per compartir coneixement a les comunitats i, sobretot, per crear entorns personals d’aprenentatge seleccionant aquells ginys que volem que vagin sumant-nos diàriament la informació que volem llegir, de la qual volem aprendre.

Un dels exemples més clars de coneixement compartit i de treball reexit a Netvibes és el planeta que va construir la Biblioteca del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada per compartir informació amb els usuaris destinataris de l’especialitat que té aquesta Biblioteca i que sempre, sempre està a l’última. Si visitem aquest entorn, podrem veure com està classificada la informació per especialitats temàtiques: criminologia, justícia juvenil, medicina forense….

Construir un entorn amb llocs on s’informi de les matèries que ens interessen no és difícil, -el que és més difícil és trobar bones fonts-, però per construir l’entorn només cal donar-se d’alta a Netvibes i començar a afegir les fonts d’on solem extreure informació i que considerem que són rellevants per al nostre aprenentatge. Ens hi animen?

Més informació

Presentació d’Antonio Delgado: Diseño de PLE, PLN, PDE, SLE y COIN (febrer 2011)

Programes per editar imatges

Qui no ha sentit a parlar dels retocs en Photoshop per eliminar les arruguetes o les imperfeccions o esborrar algun objecte que ens molesta en una fotografia? Photoshop és un dels programes més coneguts per editar, retocar o crear imatges. En realitat, ha deixat de ser una eina que només usaven dissenyadors i maquetadors; ara també l’usen els fotògrafs professionals per a funcions més bàsiques com l’ampliació o la reducció d’imatges.

Els usuaris no professionals tenim eines molt més bàsiques i, sobretot, gratuïtes i ràpides per fer aquestes funcions. En realitat l’edició digital d’imatges s’ocupa de l’edició d’imatges que són modificades per optimitzar-les, manipular-les o retocar-les per assolir l’objectiu que desitgem: normalment, eliminar errors d’escaneig o d’enquadrament de fotografies.

Els preus de Photoshop, a data d’avui, oscil·len entre els 97,94 (Adobe Photoshop Elements) i els 942,82 euros (Adobe Photoshop CS6); tot depén de la complexitat de la versió que vulguem adquirir i si l’actualitzem o l’adquirim de nou. Les funcionalitats del Photoshop més bàsic no ens les acabaríem mai, sobretot si només volem fer petits retocs a les nostres fotos.

Per a aquests petits retocs, per canviar les imatges de mida, per retallar-les, per convertir-les a altres formats d’imatge, enfosquir o aclarir, donar més o menys brillantor, capgirar les imatges, per aplicar funcions a grups d’imatges… hi ha programes molt més senzills i molt més àgils que no pas el Photoshop. I faig una prova: temps que triga a obrir-se Photoshop (14 segons) – Irfanview (no puc comptar en dècimes, però no arriba a un segon). Photoshop, està clar, és un programa professional que permet fer moltes més coses que no pas el programa de què us parlaré, però sovint les funcions que volem fer ens les resol prou bé l’Irfanview.

Segons el seu creador, Irfan Skiljan, IrfanView és un visor d’imatges lliure ràpid, petit, compacte i innovador per a usos no comercials per a diverses versions de Windows. Està dissenyat, precisament, per ser simple per a aprenents i poderós per a professionals.

Les característiques més destacables del programa són:

• Suporta molts formats d’arxius d’imatge (llista dels formats)
• Dona suport en diverses llengües
• Permet opcions de previsualització
• Opcions de dibuix: pintar línies, cercles, fletxes
• Visualització com a diapositives
• Canvi de profunditat del color
• Opcions d’impressió
• Reproductor multimèdia
• etc.

A més d’Irfanview, a Internet trobem altres opcions gratuïtes per editar imatges: la més completa, sense dubte, és GIMP (que també es pot instal·lar amb el sistema operatiu Linux), però també hi ha altres aplicacions que ens permeten fer més o menys funcions amb les nostres imatges, alguns directament en línia. Per citar-ne algunes:

– FotoFlexer
– Editor.Pho.to 
– Picfull
– PicMonkey
– Phixr 

La Wikipedia i els wikis o fruits de la intel·ligència col·lectiva

Amb el sorgiment del que es coneix com a  web 2.0, apareixen moltes eines que permeten que l’usuari interactuï amb altres usuaris i que, a més de cocrear coneixement o obres juntament amb altres usuaris, pugui compartir-lo amb una multitud d’usuaris. Una de les eines més representatives del web 2.0, tot i que va sorgir molt abans que s’encunyés el terme 2.0, és el wiki.

El wiki -un terme que, no se sap per què, fa gràcia, però que prové del mot hawaià wikiwiki, que vol dir ràpid- és una eina col·laborativa que permet que diversos usuaris, des del seu navegador, i d’una manera força fàcil i intuïtiva, creïn, modifiquin, eliminin o actualitzin el contingut d’una pàgina.

Els wikis solen conservar tot l’historial de versions del document i de les modificacions que s’hi hagin fet i permeten recuperar aquestes versions anteriors.

L’ús del wiki i, especialment, la participació en l’elaboració -sempre en versió beta- de la Wikipedia fomenten la intel·ligència col·lectiva, un terme sorgit de la sociologia que implica el comportament col·lectiu de tot tipus d’éssers vius.

La intel·ligència col·lectiva sorgeix de la col·laboració de molts individus o sers vius d’una mateixa espècie (bacteris, animals o éssers humans).

Tot i que l’any 1911, un entomòleg, de nom William Morton Wheeler ja va  destacar que individus aparentment independents poden cooperar de manera que es tornin com si fossin un sol organisme, el concepte intel·ligència col·lectiva s’ha desenvolupat especialment a partir del sorgiment de les TIC, Internet i, especialment, del web 2.0. on els consumidors també poden crear, ja que aportar informació és molt fàcil. S’aposta, en general, pel coneixement compartit, per la construcció, modificació i actualització de continguts col·laboratius de manera col·lectiva.

El wiki per excel·lència i, al mateix temps, l’exemple més proper a creació d’intel·ligència col·lectiva és la gran enciclopèdia d’Internet, l’enciclopèdia creada per un nombre immens d’usuaris: la Wikipedia (que, en català, -i, en la meva opinió, desafortunadament- hem decidit anomenat Viquipèdia).

La Wikipedia és una enciclopèdia multilingüe, lliure i editada de manera col·laborativa impulsada per la Fundació Wikimedia, organització sense ànim de lucre. Els 22 milions d’articles que té els han escrit voluntaris de tot arreu del món i poden ser editats si ens donem d’alta a la Wikipedia com a editors. Actualment hi ha edicions de la Wikipedia en 285 llengües i ha esdevingut el lloc més gran i més popular de referència general a Internet. S’estima que rep 2,7 bilions de visualitzacions de pàgines mensuals només des dels Estats Units.

A Catalunya, la versió en català de la Wikipedia, la Viquipèdia, es va començar a construir el 16 de març de 2001 i actualment té 381.278 articles. Un munt de gent intentem que aquesta versió catalana sigui el més completa possible i anem introduint articles o actualitzant-ne d’altres quan tenim una estona o quan ens adonem que falta algun article imprescindible.

Editar la Viquipèdia no és difícil: ni tan sols cal donar-se d’alta. Podeu editar i crear entrades de manera anònima, tot i que, està clar, és recomanable donar-se d’alta i començar a editar. Us animeu a crear i actualitzar articles? Vinga, que al wiki hi falta gent!

Agraïments: Àlex @Kippelboy

Pagar per serveis a Internet

Quan l’any 2002 Infonomia va començar a oferir els seus serveis de pagament, alguna cosa estava començant a canviar a Internet. Fins aleshores gairebé tot (o tot, directament) era gratuït i poc interactiu: consumir informació -que podia ser de qualitat, o no-, publicar fotografies, xatejar, participar a fòrums… tot era de franc.

Vaig pensar que si l’Alfons Cornella, un professional al qual admiro i de qui he après moltes coses -entre d’altres, el terme infoxicació-, decidia posar en línia serveis de qualitat i fer-los de pagament, havia de respondre necessàriament a algun motiu de pes, no era un mer caprici, segur. Infonomia era una publicació que ens aportava una informació imprescindible aleshores als qui volíem estar informats de què es coïa a Internet, com evolucionaven les coses i de quines eines disposàvem per anar aprenent, creant i compartint. És més, Infonomia ens mostrava el futur, un futur que de vegades semblava Blade Runner, però que ara sí, ara ja és aquí.

El desembre de 2005 vaig obrir un compte a Flickr i vaig decidir publicar-hi les fotos que anava fent. En arribar a la foto 200, al setembre de 2007, Flickr em va donar dues opcions: esborrar fotos i mantenir-me per sempre més en el límit de 200 o bé pagar per poder publicar tantes fotos com vulgués i crear tants àlbums com em semblés bé. El preu: 24,95 dòlars anuals. Vaig pensar que si tingués afició a comprar, per exemple, revistes del cor, gastaria aquesta quantitat en un parell de setmanes. Així que, sense pensar-ho dues vegades, m’hi vaig donar d’alta. Des d’aleshores gaudeixo del Flickr Pro i mai no m’he penedit de gastar-me aquests diners perquè em reporten més satisfaccions que no pas llegir les revistes que comentava.

Recentment, m’he aficionat a una altra perla dels serveis d’Internet: Spotify. Vaig regalar quasi tots els CD que tenia, quan escolto la ràdio és per seguir les notícies i únicament escolto música a Spotify i al meu iPod. Que per 4,99 mísers euros al mes puc escoltar la música que vulgui, quan vulgui, compartir els suggeriments que em fan amics, coneguts i saludats i els puc jo recomanar la música que m’agrada i tot això sense anuncis! Sí, hi ha crisi, però prescindiré d’altres coses, companys! D’això, no! És una meravella!

Només són tres exemples de serveis pels quals val la pena, segons el meu modest punt de vista i segons els meus gustos, necessitats i possibilitats -està clar-, rascar-se una mica la butxaca, però el futur a Internet, està clar, és pagar per la qualitat, tot i que espero que no sigui la norma general per a tot!

Fonts consultades

Viquipèdia
Xarxanoticies.cat