Curació de continguts (act. 23.8.2013)

A causa de la ingent quantitat d’informació que circula per Internet, de la necessitat de filtrar-la i accedir només a aquella informació que és de qualitat, que ens proporcionarà coneixement o que servirà a la nostra organització o a nosaltres mateixos a prendre decisions informades, fa uns anys que van sorgir dues figures que tracten de salvar-nos d’aquest maremàgnum d’informació: els community managers (gestors de comunitats) i els content curators (curadors/intermediadors/responsables de continguts).

Avui mirarem de treure l’aigua clara dels segons i de la importància que té seleccionar els continguts que llegim i algunes eines perquè nosaltres mateixos ens responsabilitzem dels continguts que consumim.

La curació de continguts no té res a veure amb la salut. De fet, parlar de curació de continguts és un calc de l’anglès content curation i en català més aviat hauríem de parlar d’intermediació o selecció de continguts. Tot i els esforços d’alguns a deixar clar que en català curació de continguts o curador/a de continguts (la persona que vetlla perquè els continguts seleccionats siguin de qualitat) no era l’expressió més adequada, la veritat és que l’expressió ja ha fet fortuna i ja s’ha instal·lat entre nosaltres per més que el Termcat proposi la figura del responsable de continguts (expressió poc difosa).

Algunes organitzacions ja compten amb aquestes figures dintre dels seus equips de màrqueting o de comunicació. D’altres organitzacions, compatibilitzen aquests tasques amb d’altres relacionades amb això mateix, màrqueting, comunicació, difusió en entorns relacionals… Però i la informació que consumim com a persones? Qui ens la selecciona? Com decidim què volem llegir, en quin termini volem estar informats i, si volem, quina difusió volem fer d’allò que considerem interessant?

També fa un temps que han sorgit eines per seleccionar els continguts, sobre determinats temes, que consumim. Confesso que, com altres aplicacions, m’ha costat trobar-li utilitat a alguna eina força coneguda i molt usada entre gent que admiro, però al final, crec que he sabut fer-me-la a la meva mida i cada dia la necessito més.

Concretament, parlo d’Scoop.it:  Scoop.it ens permet seleccionar els continguts web que ens interessen d’una temàtica específica i també ens permet publicar una mena de butlletí en línia que s’actualitza en temps real.

Scoop.it es desenvolupa en tres moments:

• Cerca i selecció de les fonts sobre un tema que definim a partir de paraules clau i també possibilitat de seleccionar o rebutjar determinades fonts (per defecte, ofereix Google News, blogs de Google, Twitter, Youtube…)
• Selecció de continguts: l’usuari escull les pàgines web que considera de qualitat i que compartirà amb els seus seguidors; de manera quel’usuari escull les pàgines web (o notícies, o posts) que compartirà.
• Compartició dels continguts seleccionats: a partir de les pàgines web seguides, de les quals es pot consultar un resum a Scoop.it, l’usuari selecciona les que considera d’interès i les comparteix en un butlletí que es pot consultar en línia.

A Scoop.it classifiquem els continguts en aquells temes que ens interessen. Per exemple, al meu Scoop.it hi he creat tres temes:

– Gestió del coneixement
– Presons, dret, rehabilitació
– Govern obert

Gairebé cada dia, a partir de les fonts que tinc seleccionades i a partir de les paraules clau que jo vaig definir, Scoop.it m’ofereix diversos continguts que jo els selecciono o rebutjo i així es va formant un historial amb els continguts que he seleccionat.

Per accedir a Scoop.it, podem crear un compte específic o bé identificar-nos-hi amb el compte de Twitter, Facebook o Linkedin, la qual cosa també ens facilitarà la difusió en aquestes xarxes.

Altres eines de curació de continguts

– Paper.li: una eina molt usada i, sobretot, hi ha una gran proliferació de butlletins (la majoria generats automàticament) de Paper.li.
– Llistes de Twitter: cal ser molt ordenat. En el moment que seguim algun usuari de Twitter, cal (si és que cal) classificar-lo en alguna de les llistes que tinguem creades. Si ho fem de manera sistemàtica, quan vulguem saber l’actualitat d’algun tema específic, només ens cal consultar aquella llista. Per exemple, Mediació.

Altres articles sobre curació de continguts

– Blog Community Curator d’Antonio V. Bauzano 3 Herramientas para curación de contenidos que quizá no conozcas

– Blog Pensamiento Imaginactivo de Manuel Gross: Gestión y curación de contenidos. Herramientas y metodología

–  Infogr.am per Javier Llinares

Petita introducció als continguts oberts

El terme contingut obert es defineix com un treball creatiu que altres persones poden copiar o modificar. Fa referència a  qualsevol contingut (tant textos com elements multimèdia: vídeos, àudios o fotografies) publicat amb una llicència que no sigui restrictiva i en formats que en permetin la còpia, distribució i modificació.

Això vol dir que si publiquem un document o bé obert o bé llicenciat en Creative Commons i permetem que se’n pugui fer obra derivada, haurem d’adequar el document perquè es pugui modificar i reutilitzar. És a dir, cal que el format del document permeti copiar-lo i modificar-lo. Algunes vegades ha passat que es publica un document amb la voluntat de fer-lo obert, però com que, històricament i per costum, es protegien els documents PDF de manera que se n’impedia la còpia del text, no es podien executar les funcions de copiar i enganxar. El cas més extrem és l’escanejat d’un document en format imatge que també n’impedeix la còpia (si algú vol copiar el text, l’ha de tornar a transcriure).

El terme contingut obert el va encunyar l’any 1998 David Wiley, professor de Psicologia i Tecnologia Instructiva a la Universitat Brigham Young, a Utah. En aquell moment, els continguts oberts devien ser ben pocs, en pocs anys els continguts oberts han agafat embranzida i actualment hi ha molts espais on es difonen i s’utilitzen; especialment a les universitats i els centres de formació especialitzada, on es reflecteix un canvi creixent en la perspectiva dels estudis: es prioritza el procés d’aprenentatge per sobre de la informació transmesa als cursos.

Un aspecte molt rellevant dels continguts oberts és que és una bona resposta als costos creixents dels materials tradicionals i, sobretot, a la manca de recursos educatius.

En aquest context també neixen els MOOC (Massive Online Open Courses; Cursos Oberts Massius En Línia): cursos universitaris que suposen una veritable revolució educativa a escala global. Exemples com el web edx.org, amb cursos de les universitats més prestigioses (Harvard, MIT, Texas University i Berkeley Univ.) o com la plataforma Coursera (on participen més de 30 universitats d’arreu del món) són clars exemples d’aquesta revolució educativa.

En general, s’assenyalen tres condicions importants per compartir recursos educatius oberts:

– el context didàctic
– la tecnologia utilitzada perquè es puguin reutilitzar i
– la lliure disposició de la propietat intel·lectual

Escombrant cap a casa, cal que esmenti les experiències tant del meu Departament i el Centre d’Estudis Jurídics com de l’Escola d’Administració Pública.

L’any 2007, el Departament de Justícia va ser la primera organització pública catalana que va llicenciar en Creative Commons una publicació que es pot descarregar des del web del Departament: l’opuscle del Centre Penitenciari Brians 2.

Però també al CEJFE fa anys que publiquem, llicenciats en Creative Commons els productes de coneixement que s’elaboren al programa Compartim i també presentacions, fotografies i vídeos de les activitats formatives. L’Escola també fa uns quants anys que treballa amb la perspectiva d’oferir publicacions, materials i, en general, coneixement, a tothom. Al web de l’Aula Virtual, l’Escola ofereix diversos continguts formatius oberts. Tant el Centre d’Estudis Jurídics com l’Escola, llicencien les  publicacions en Creative Commons. A més a més, els ponents de les jornades i els docents d’activitats formatives autoritzen la difusió dels seus materials en aquestes llicències i ens cedeixen els drets d’imatge per difondre a Internet les seves intervencions.

Més informació

– Repositori #metaOER Universitat Oberta de Catalunya
– V Jornada sobre Formació a les Administracions Públiques: Obrir i difondre continguts
– Coursera
– El Caparazón: 7 nuevas formas de aprender sin coste para el individuo conectado i MOOC: formación abierta online (Dolors Reig)

La Wikipedia i els wikis o fruits de la intel·ligència col·lectiva

Amb el sorgiment del que es coneix com a  web 2.0, apareixen moltes eines que permeten que l’usuari interactuï amb altres usuaris i que, a més de cocrear coneixement o obres juntament amb altres usuaris, pugui compartir-lo amb una multitud d’usuaris. Una de les eines més representatives del web 2.0, tot i que va sorgir molt abans que s’encunyés el terme 2.0, és el wiki.

El wiki -un terme que, no se sap per què, fa gràcia, però que prové del mot hawaià wikiwiki, que vol dir ràpid- és una eina col·laborativa que permet que diversos usuaris, des del seu navegador, i d’una manera força fàcil i intuïtiva, creïn, modifiquin, eliminin o actualitzin el contingut d’una pàgina.

Els wikis solen conservar tot l’historial de versions del document i de les modificacions que s’hi hagin fet i permeten recuperar aquestes versions anteriors.

L’ús del wiki i, especialment, la participació en l’elaboració -sempre en versió beta- de la Wikipedia fomenten la intel·ligència col·lectiva, un terme sorgit de la sociologia que implica el comportament col·lectiu de tot tipus d’éssers vius.

La intel·ligència col·lectiva sorgeix de la col·laboració de molts individus o sers vius d’una mateixa espècie (bacteris, animals o éssers humans).

Tot i que l’any 1911, un entomòleg, de nom William Morton Wheeler ja va  destacar que individus aparentment independents poden cooperar de manera que es tornin com si fossin un sol organisme, el concepte intel·ligència col·lectiva s’ha desenvolupat especialment a partir del sorgiment de les TIC, Internet i, especialment, del web 2.0. on els consumidors també poden crear, ja que aportar informació és molt fàcil. S’aposta, en general, pel coneixement compartit, per la construcció, modificació i actualització de continguts col·laboratius de manera col·lectiva.

El wiki per excel·lència i, al mateix temps, l’exemple més proper a creació d’intel·ligència col·lectiva és la gran enciclopèdia d’Internet, l’enciclopèdia creada per un nombre immens d’usuaris: la Wikipedia (que, en català, -i, en la meva opinió, desafortunadament- hem decidit anomenat Viquipèdia).

La Wikipedia és una enciclopèdia multilingüe, lliure i editada de manera col·laborativa impulsada per la Fundació Wikimedia, organització sense ànim de lucre. Els 22 milions d’articles que té els han escrit voluntaris de tot arreu del món i poden ser editats si ens donem d’alta a la Wikipedia com a editors. Actualment hi ha edicions de la Wikipedia en 285 llengües i ha esdevingut el lloc més gran i més popular de referència general a Internet. S’estima que rep 2,7 bilions de visualitzacions de pàgines mensuals només des dels Estats Units.

A Catalunya, la versió en català de la Wikipedia, la Viquipèdia, es va començar a construir el 16 de març de 2001 i actualment té 381.278 articles. Un munt de gent intentem que aquesta versió catalana sigui el més completa possible i anem introduint articles o actualitzant-ne d’altres quan tenim una estona o quan ens adonem que falta algun article imprescindible.

Editar la Viquipèdia no és difícil: ni tan sols cal donar-se d’alta. Podeu editar i crear entrades de manera anònima, tot i que, està clar, és recomanable donar-se d’alta i començar a editar. Us animeu a crear i actualitzar articles? Vinga, que al wiki hi falta gent!

Agraïments: Àlex @Kippelboy

L’ús d’elements multimèdia, drets de propietat intel·lectual i llicències Creative Commons (2)

Com ja apuntava en el post anterior, la millor manera d’estalviar-nos problemes a l’hora de publicar elements multimèdia als nostres blocs, pàgines web o als nostres espais a les xarxes socials és usant arxius de creació pròpia o bé utilitzant el que cada cop més autors utilitzen a Internet: les llicències Creative Commons.

A diferència del copyright, es coneix com a copyleft (o sigui, el contrari del copyright), tot un conjunt de llicències que poden aplicar-se a creacions artístiques, científiques o literàries. Les llicències copyleft utilitzen la legislació dels drets d’autor per regular com cada persona que rep una còpia o obra derivada pot fer servir, modificar i redistribuir tant aquesta creació com les obres que se’n derivin. Un clar exemple de copyleft són precisament les llicències Creative Commons.

Creative Commons és una ONG sense ànim de lucre, fundada l’any 2001, que desenvolupa plans per ajudar a reduir les barreres legals de la creativitat mitjançant nova legislació i noves tecnologies. Lawrence Lessig, professor de dret a la Universitat d’Stanford i especialista en ciberdret, va fundar Creative Commons.

Les llicències Creative Commons (conegudes com a CC) permeten els autors decidir la manera en què la seva obra circularà a Internet, de manera que donen llibertat per citar, reproduir, crear obres derivades i oferir-la públicament, amb diferents restriccions.

Hi ha sis llicències CC diferents que combinen aquestes quatre condicions:

Reconeixement (Attribution – BY): En qualsevol explotació de l’obra autoritzada per la llicència caldrà reconèixer l’autoria.

No Comercial (Non commercial – NC): L’explotació de l’obra queda limitada a usos no comercials.

Sense Obres Derivades (No Derivate Works – ND): L’autorització per explotar l’obra no inclou la transformació per crear una obra derivada.

Compartir Igual (Share alike – SA): L’explotació autoritzada inclou la creació d’obres derivades sempre que mantinguin la mateixa llicència en ser divulgades.

A partir d’aquestes condicions es poden generar les sis llicències següents que, a més, se solen representar amb els símbols que poso a continuació:

Reconeixement (BY): Es permet qualsevol explotació de l’obra, incloent-hi una finalitat comercial, així com la creació d’obres derivades, la distribució de les quals també està permesa sense cap restricció.

Reconeixement no comercial (BY-NC): Es permet la generació d’obres derivades sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc no es pot utilitzar l’obra amb finalitats comercials.

Reconeixement – no comercial – compartir igual (BY-NC-SA): No es permet un ús comercial de l’obra original ni de les possibles obres derivades, la distribució de les quals s’ha de fer amb una llicència igual a la que regula l’obra original.

Reconeixement – no comercial – sense obra derivada (BY-NC-ND): No es permet un ús comercial de l’obra original ni la generació d’obres derivades.

Reconeixement – Compartir igual (BY-SA): Es permet l’ús comercial de l’obra i de les possibles obres derivades, la distribució de les quals s’ha de fer amb una llicència igual a la que regula l’obra original.

Reconeixement – sense obra derivada (BY-ND): Es permet l’ús comercial de l’obra però no la generació d’obres derivades.

Creative Commons posa a disposició de tothom la possibilitat de fer una cerca d’elements multimèdia amb llicència CC. Aquesta pàgina no és un motor de cerca, sinó que permet cercar a pàgines on es publiquen arxius amb CC.

Està clar, doncs, que podem usar les obres llicenciades en Creative Commons en la mesura que el seu creador ens ho hagi permès segons el tipus de llicència que hagi usat. Això sí, cal que citem expressament el nom de l’autor, el títol de l’obra i la llicència usada. I no és d’obligat compliment, però sí molt recomanable, comunicar l’autor l’obra del qual usem el fet que estiguem utilitzant-la: amb un simple missatget d’agraïment n’hi ha més que prou.

Us poso un exemple de citació de la foto de l’escala que he posat més amunt:

Baixant l’escala (c) _nur CC BY-SA
(on Baixant l’escala és el títol de la foto, _nur l’autora i BY-SA -o sigui atribució i compartir igual- el tipus de llicència usat)

Ja ho sabeu: sigueu lliures d’usar elements multimèdia amb llicències CC. Hi ha moltes altres llicències copyleft, però les CC són les més usades i esteses a Internet.

Fonts usades
Viquipèdia http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada
Creative Commons http://creativecommons.org/
Creative Commons Catalunya http://cat.creativecommons.org/

L’ús d’elements multimèdia, drets de propietat intel·lectual i llicències Creative Commons (1)

A Internet i fora d’Internet, les obres artístiques, científiques o literàries (la producció intel·lectual) estan protegides per la Llei de propietat intel·lectual. Per tant, no podem usar com si fossin nostres molts arxius multimèdia (fotografies, vídeos, imatges, icones), ja que, a dreta llei, hauríem de demanar permís a l’autor i pagar-li segurament una quantitat a ell, a l’empresa que el representi o alguna de les entitats que gestionen col·lectivament el cobrament i la distribució dels drets d’autor (les més conegudes: SGAE i CEDRO). I això ho estableix la llei.

Per tant, no podem usar en els nostres webs, blocs o als nostres espais a les xarxes socials qualsevol imatge que ens agradi o que trobem a Internet, a no ser que pactem amb l’autor que ens permet usar-la lliurement.

Com que fa anys que tinc un bloc i, a sobre, m’agrada la fotografia, la solució més fàcil a aquest inconvenient (reconec que els posts sense imatges resulten poc digeribles) és usar fotos pròpies. Una solució senzillíssima, tenint en compte que avui dia els mòbils fan fotos i que tots anem retratant el que mengem, els llocs que visitem, les festes familiars o fins i tot els espais on treballem.

L’altra solució, que ens obre les portes a un món infinit de possibilitats, és usar arxius multimèdia amb llicència Creative Commons: en podem trobar a molts llocs, les podem usar cenyint-nos a la llicència que l’autor li hagi posat a l’arxiu multimèdia i no tindrem mai cap problema amb cap entitat de gestió dels drets d’autor ni amb l’autor mateix (tot i que és un bon costum comunicar-li que estem usant una imatge o un vídeo seu).

A més d’imatges i vídeos en Creative Commons, hi ha moltes pàgines que anuncien que les imatges que ofereixen són completament lliures d’autors. Ara bé, quan llegim la lletra menuda en moltes d’aquestes pàgines, la veritat és que no és així i tenen alguna mena de protecció o hauríem de fer algun tipus de pagament.

Resumint: hem de tenir compte amb les imatges o els vídeos que inseriu en els nostres blocs que, generalment, estan protegits pels drets d’autor. Recentment, un bon amic blocaire ha rebut una sanció de 450 euros per infracció dels drets d’autor. D’aquí l’origen d’aquest post que continuarà…

Comunitats de pràctica

Etienne Wenger és un teòric de l’educació i del coneixement situat i pare del terme comunitats de pràctica, que va desenvolupar al llibre Communities of Practice (Cambridge University Press) l’any 1998.

Wenger trasllada l’aprenentatge al plànol organitzatiu i l’integra en un context social i en l’experiència de la participació. Aquest canvi arriba a l’organització quan els professionals aprenen junts a resoldre problemes cada cop més complexos i amb un grau satisfactori d’efectivitat.

Hi ha diferents models de comunitats i les comunitats de pràctica arriben a l’aprenentatge per mitjà de la improvisació: es va avançant transformant elements coneguts de l’experiència).

Una comunitat de pràctica és una experiència viva que se centra en la participació, on l’aprenentatge adquireix un nou sentit per a l’individu, ja que es compromet i contribueix amb la comunitat. Per a les organitzacions, aquest aprenentatge col·lectiu és la forma en què esdevenen més eficaces i guanyen valor, ja que donen suport a les estructures interconnectades.

Factors necessaris per al desenvolupament d’una comunitat de pràctica:

1. Persones: gent que interactua regularment sobre un conjunt de temes, interessos i necessitats
2. Espais: identificadors que reforcen el sentiment de grup i de comunitat. Espais presencials, però també espais a Internet (xarxes)
3. Objectes: s’hi poden identificar multitud d’objectes de coneixement (experiències, referències, bones pràctiques, models, plantilles…). Tots els contactes poden ser vehicles per compartir coneixement i, per tant, la comunitat de pràctica ha d’identificar on es produeix el coneixement i comunicar-lo, eliminar la dispersió del material de coneixement, definir els destinataris de la seva comunicació…
4. Llibertat: les comunitats de pràctica s’han de poder desenvolupar en un entorn lliure i decidir què comparteixen i com

Etienne Wenger va proposar una estratègia de coneixement basada en comunitats de pràctica que havia de seguir els passos següents:

1. mapa de necessitats
2. cerca de comunitats
3. desenvolupament de comunitats
4. connexions transfontereres
5. reforç del sentiment de grup
6. integració en el negoci
7. aconseguir el moment

Les comunitats de pràctica són una bona estratègia per al sector públic, ja que té una organització molt estructurada i molt distribuïda geogràficament i competencialment. A Catalunya, dos exemples exitosos de posada en marxa de comunitats de pràctica al sector públic són:

–  el programa Compartim, del Departament de Justícia, i impulsat pel Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada

–  Pla de gestió del coneixement de l’Agència de Salut Pública de Catalunya

A la presentació que hi ha a continuació s’expliquen les dues experiències:

Experiències en treball col·laboratiu a la Generalitat de Catalunya from gencat

Al País Basc, també s’han posat recentment en marxa diverses comunitats de pràctica i equips d’innovació dintre del Pla d’innovació pública.

Sobre el dret de cita

El dret de cita comporta una limitació objectiva dels drets atorgats per la llei als autors de creacions intel·lectuals. No és, però, un dret absolut i la llei determina els límits de l’exercici de dret de cita, ja que cal protegir l’autoria d’una obra intel·lectual. El límit d’un dret és precisament quan se’n lesiona un altre.

La Llei de propietat intel·lectual és la font normativa bàsica que regula els drets privats de les creacions intel·lectuals i també els límits. La Llei delimita el contingut dels drets a la llibertat d’informació i a la cultura.

El dret de cita implica concedir a les persones un dret d’informació que limita els drets derivats de l’autoria d’una obra. El dret de cita, doncs, es pot definir com el fragment d’una obra aliena que s’inclou en una obra pròpia a títol d’anàlisi, comentari o judici crític i amb finalitats de docència o investigació.

Les finalitats de docència són molt restrictives, mentre que l’expressió amb finalitats d’investigació atorga un marge molt més ampli a ‘ús del dret de cita. Qualsevol persona està capacitada per dur a terme una investigació o estudi d’un tema i afegir-hi la cita que consideri adient per tal que, amb esperit crític, es valorin els punts importants i quines aportacions fa a l’obra.

El dret de cita té cinc principis fonamentals:

1. Que es tracti d’una obra ja divulgada, ja que, si no s’ha divulgat es pot incórrer en una infracció d’ordre penal.

2. Que la cita es faci conforme a l’ús lleial, és a dir que no afecti directament els interessos de l’autor.

3. Que es faci en la proporció justificada per la finalitat que es persegueix, per la qual cosa s’ha de qualificar com a no essencial en l’obra pròpia (si se suprimís n’alteraria la naturalesa, sentit o significat)

4. Que es faci amb finalitats docents o d’investigació.

5. Que s’esmenti la font i l’autor

Taller sobre narratives digitals

Demà fa dues setmanes que vaig començar un taller sobre narratives digitals, un tema que crec que hem d’aprendre per continuar avançant en el programa Compartim. Julio Zino i Elena Martin, els professors del taller, condueixen amb una il·lusió poc freqüent el curs i m’adono que tots aprenem de tots, que ens anem descobrint fins i tot a nosaltres mateixos.

Comencem amb una definició, és clar: què són les narratives digitals. Doncs són relats de caràcter personal que combinen la narració tradicional amb elements multimèdia (fotografies, vídeos, so, música…) i es tradueixen en un vídeo.

Les característiques bàsiques són:

– La brevetat (el guió ha de tenir entre 250 a 500 paraules i el vídeo ha de durar 5 minuts com a màxim)
– La narració en primera persona
– La persona que crea la història és qui la narra i la produeix
– El programari que s’utilitza per crear-la és lliure o gratuït
– Incorpora elements multimèdia: fotos, imatges, música i vídeos.
– No és una producció professional i els mitjans tècnics són accessibles
– La vocació de ser compartida

La narrativa digital és sobretot una forma de coneixement i d’expressió que pot utilitzar qualsevol persona per parlar sobre qualsevol tema i que pot compartir amb tothom gràcies a les TIC.

El Julio i l’Elena ens expliquen que hi ha tres fases en l’elaboració del guió: l’evocació, la creació i la correcció. I és curiós que el requisit de veracitat de la història i de narrar-la en primera persona fa que durant la primera sessió una persona plori mentre relata el que li evoca una fotografia que havíem de portar al curs. El segon dia és una altra persona que, mentre llegeix el guió que ha escrit, també es posa a plorar.

Els professors insisteixen a dir que la història ha de ser personal, que no vol dir que hagi de ser íntima, però, tal com transcorre el curs, diversos alumnes comentem que potser, a més, ens serveix per fer teràpia perquè afloren molts sentiments i moltes emocions.

Encara no s’ha acabat el curs i, com us podeu imaginar, la feina que hem de desenvolupar és precisament l’elaboració d’una narrativa digital. Hi estic ben embolicada: cercant fotos, buscant la música idònia que lligui amb el guió i amb la història que explico, però és una experiència que no oblidaré i que, sens dubte, espero aplicar a moltes coses.

I, com a mostra, una narrativa digital molt bona, de Diego Vidart. Però escoltem-lo:

Més informació sobre narratives digitals

Center for Digital Storytelling
HD UY – Historias Digitales del Uruguayfitxer
Relatos digitales. GREAV (Universitat de Barcelona)

Vélez-Málaga

He estat dos dies a Vélez-Málaga, al I Encuentro Nacional de Experiencias y Buenas Prácticas en Pactos, Acuerdos de concertación y Redes de Trabajo Colaborativo, convidada per l’OALDIM de Vélez-Málaga per tal d’explicar l’experiència del programa Compartim.

Una experiencia de implantación de comunidades de práctica en la Administración pública: el programa Compartim from núria vives

Un nom llarg per a un congrés que barrejava, com ells dirien, churras con merinas: potser poc específic i incloent dos temes, que potser podrien ser complementaris, però que, a la pràctica semblen viure a móns diferents (pactes i acords de concertació a l’Administració local, d’una banda, i xarxes de treball col·laboratiu, de l’altra).

Però he tingut la sort de conéixer de prop Borja Marcos, que ens va explicar un projecte interessantíssim que ha engegat la Federación de Municipios i que es diu Goblonet (al qual tothom anomenava Globonet, curiós!). Gob de gobierno, lo de local, insistia en Borja i no hi va haver manera que ningú ho pronunciés correctament. El projecte està basat en un gestor de continguts desenvolupat específicament per a aquest projecte i li treu molt de profit al sistema d’altres xarxes socials (eines de recomanació, RSS, publicació de notícies, fins i tot videoconferència). Li vaig prometre a en Borja que m’hi donaria d’alta i avui ara mateix ho faré.

Isabel Heredia, amb qui ja ens havíem posat en contacte feia dies, va explicar un projecte que abasta un àmbit més petit, però que vaig sentir molt de prop, ja que me’l van explicar directament algunes de les participants: orientadores laborals de diferents municipis de Málaga. Sembla que hi ha una important xarxa de gent que es dedica a aquesta feina, però que treballen de forma separada. Els vaig suggerir algunes idees per treballar col•laborativament i també els vaig explicar la nostra experiència. Isabel ens va parlar de la xarxa Redatodacosta.

La guinda del pastís la va posar Alfonso Alcántara (més conegut com a @yoriento a Twitter, sobretot, però també a altres entorns a Internet). Amb una explicació ameníssima i divertidíssima de l’ús de les xarxes socials des del Servei Andalús d’Ocupació, mirant de fer entendre un nou model d’Administració, però també un nou model de funcionari, va apassionar la majoria d’assistents a l’acte.

Les notes discordants: alguns elements crítics que s’aferren a perpetuar uns models que ja fa temps que són caducs i el descobriment d’una pràctica comuna entre els andalusos (això em va explicar) que es diu “cloncusiones”, que consisteix en l’aparició d’un individu que fa burleta de tot el que ha succeït en el decurs de la trobada, congrés o esdeveniment corresponent. Poc afortunat, sincerament.

En fi, una curiosa estada a Málaga on no només vam compartir coneixements, sinó també pescaíto frito i algun gotet de vi.

Tot ha canviat (i més que canviarà!)

Todo va a cambiar, Enrique Dans

Tot i que el llibre d’Enrique  Dans, objecte d’aquest post, porta per títol Todo va a cambiar, com el mateix Dans diu, per a moltes persones tot ja ha canviat o està canviant. De fet clou el llibre aquesta frase: “No se quede en el ‘todo va a cambiar’. En realidad, todo ha cambiado ya”.

Todo va a cambiar és un llibre fàcil de llegir, interessant i amè, diria que fins i tot en algun moment enganxa. És, en definitiva, una guia per entendre millor la societat de la informació i els imparables canvis tecnològics que estem vivim.

Amb pròleg de Vinton Cerf, un dels pares d’Internet, Todo va a cambiar pretén aplegar explicacions, experiències, i fets per intentar entendre els canvis que la tecnologia està provocant en tres àmbits diferents: les persones, les empreses i la societat, però amb una major incidència pel que fa a les persones. Relata com les diferents generacions assumeixen aquests canvis tecnològics, exemplificant-ho amb la seva pròpia família (el seu pare, ell mateix i les seves filles).

El llibre explica, a més, com Internet ha canviat alguns models de negoci del món de l’oci i de la cultura (la música, la premsa, la comunicació o el sector editorial) i què han de fer les empreses per adaptar-se als canvis i no perdre competitivitat.

Analitza més o menys extensament molts temes: les diferents etapes d’Internet, els drets d’autor i la pirateria, l’expansió de l’imperi Google, l’auge i caiguda de Microsoft, l’èxit de Youtube, la difusió dels blocs, la informàtica en núvol, el web 2.0, la societat hiperconnectada i acaba el llibre —per a mi la part menys lluïda— fent pronòstics de futur.

Enrique Dans signant llibres la Diada de Sant Jordi

L’impacte social dels canvis de què ens parla al llarg del llibre es fa palès en la següent afirmació: “La disminució brusca dels costos de transacció i comunicació conforma el canvi més important que hem viscut al nostre sistema econòmic des de l’època de la Revolució industrial de finals del segle XVIII, un canvi comparable al d’una glaciació. Quan penseu en els canvis que la tecnologia provoca a persones i empreses, penseu en aquesta dimensió: hem viscut un canvi dràstic en l’entorn i ens toca adaptar-nos-hi.”

Per acabar, destaco, potser per una coincidència amb els interessos de l’autor, l’èmfasi que fa sobre l’impacte social que té l’ús dels blocs i dels microblocs. I és que Dans és un conegut blocaire des de fa més de sis anys: el seu bloc, El blog de Enrique Dans, és un dels més freqüentats del món en llengua castellana.

Enrique Dans: Todo va a cambiar. Tecnología y evolución: adaptarse o desaparecer. Deusto SA Ediciones. Barcelona, 2010