Micromecenatge (també conegut com crowdfunding)

Per tothom és sabut, i més en aquests temps de crisi, però també de xarxes socials, de moviments cooperatius, d’intel·ligència de les multituds… que la col·laboració pot produir fruits saborosos. També que, com ens deia el capità Enciam, “els petits canvis són poderosos”.

Internet ha fet possible que petites aportacions anònimes (o amb nom i cognoms) a canvi de res (o a canvi de petites coses) poden donar resultats magnífics.

El micromecenatge (en anglès crowdfunding i en castellà financiación en masa) és una eina que permet que un col·lectiu de persones cooperin, treballin conjuntament i inverteixin diners (normalment petites quantitats que s’anomenen microaportacions) en altres recursos junts per tal de donar suport a esforços iniciats per altres organitzacions amb diversos objectius: ajuda humanitària, periodisme ciutadà o producció d’obres artístiques.

El sistema, doncs, es basa en petites donacions que en alguns casos són inversions, ja que sovint hi ha un intercanvi de compensacions econòmiques (diners) per compensacions simbòliques que més aviat són petits privilegis envers l’obra (per exemple, que aparegui el nostre nom com a mecenes d’una obra, rebre entrades per a la preestrena d’una pel·lícula, aparèixer en una pel·lícula ni que sigui breument). Les microaportacions moltes vegades també es fan a canvi de res, pel simple fet de col·laborar en una causa humanitària o per impulsar un projecte artístic.

Un exemple reeixit i molt conegut va ser El Cosmonauta, una pel·lícula que es va poder realitzar gràcies al micromecenatge i en què qualsevol persona es podia convertir en productor de la pel·lícula des de només la quantitat de 2 euros. A canvi de dos euros, es rebia un pack de benvinguda, un certificat de productor, l’entrada en el sorteig d’un vestit de cosmonauta i l’aparició del nom en els títols de crèdit de la pel·lícula.

La pel·lícula, a més, es va llicenciar en Creative Commons, de manera que podem distribuir-la, copiar-la, modificar-la o utilitzar qualsevol de les parts de l’obra de franc (i sense infraccions legals!)

Un altre exemple que més m’és proper (és al Maresme, Mataró) i també s’ha assolit és Meitat i meitat en què Factea Produccions demana 1.700 euros (que ja han assolit per poder representar una obra de l’autor Daniel Keene al Centre de Creació d’Arts Escèniques Can Gassol de Mataró. El projecte es desenvolupa a Verkami, un conegut lloc de micromecenatge i els seus impulsors a canvi de diverses quantitats (10, 20, 30, 50,100, 200 i 300 euros) ofereixen diferents privilegis:

Per 10 euros, podem aparèixer als crèdits de l’espectacle (als dossiers, al programa de mà…), assistir a una trobada amb l’equip i escoltar la lectura de l’obra.

Per 50 euros, en canvi, a més de les dues coses anteriors, tindrem dues entrades per a la sessió prèvia de mecenes, un col·loqui amb l’equip del muntatge i un pica-pica i dues entrades més per a qualsevol representació que es farà els dies 25, 26 o 27 d’octubre a Mataró.

Les microaportacions també fan que una cosa que sempre he cregut que era una llegenda urbana, com és la recollida de taps d’ampolles de plàstic, ajudi a salvar vides, millorar-ne la qualitat o bé a aconseguir cadires de rodes o altres instruments anatòmics que es necessitin. Com a exemple, la recollida de taps per a SOS Richy, un web on també podem fer microaportacions per ajudar un nen de 7 anys de Palamós que pateix una malaltia molt agressiva.

Llocs on es poden engegar iniciatives a través del micromecenatge
Verkami 
Impulsa’t 
Goteo.org 
Lánzanos (per a projectes musicals)
Kifund (projectes audiovisuals)

Curació de continguts (act. 23.8.2013)

A causa de la ingent quantitat d’informació que circula per Internet, de la necessitat de filtrar-la i accedir només a aquella informació que és de qualitat, que ens proporcionarà coneixement o que servirà a la nostra organització o a nosaltres mateixos a prendre decisions informades, fa uns anys que van sorgir dues figures que tracten de salvar-nos d’aquest maremàgnum d’informació: els community managers (gestors de comunitats) i els content curators (curadors/intermediadors/responsables de continguts).

Avui mirarem de treure l’aigua clara dels segons i de la importància que té seleccionar els continguts que llegim i algunes eines perquè nosaltres mateixos ens responsabilitzem dels continguts que consumim.

La curació de continguts no té res a veure amb la salut. De fet, parlar de curació de continguts és un calc de l’anglès content curation i en català més aviat hauríem de parlar d’intermediació o selecció de continguts. Tot i els esforços d’alguns a deixar clar que en català curació de continguts o curador/a de continguts (la persona que vetlla perquè els continguts seleccionats siguin de qualitat) no era l’expressió més adequada, la veritat és que l’expressió ja ha fet fortuna i ja s’ha instal·lat entre nosaltres per més que el Termcat proposi la figura del responsable de continguts (expressió poc difosa).

Algunes organitzacions ja compten amb aquestes figures dintre dels seus equips de màrqueting o de comunicació. D’altres organitzacions, compatibilitzen aquests tasques amb d’altres relacionades amb això mateix, màrqueting, comunicació, difusió en entorns relacionals… Però i la informació que consumim com a persones? Qui ens la selecciona? Com decidim què volem llegir, en quin termini volem estar informats i, si volem, quina difusió volem fer d’allò que considerem interessant?

També fa un temps que han sorgit eines per seleccionar els continguts, sobre determinats temes, que consumim. Confesso que, com altres aplicacions, m’ha costat trobar-li utilitat a alguna eina força coneguda i molt usada entre gent que admiro, però al final, crec que he sabut fer-me-la a la meva mida i cada dia la necessito més.

Concretament, parlo d’Scoop.it:  Scoop.it ens permet seleccionar els continguts web que ens interessen d’una temàtica específica i també ens permet publicar una mena de butlletí en línia que s’actualitza en temps real.

Scoop.it es desenvolupa en tres moments:

• Cerca i selecció de les fonts sobre un tema que definim a partir de paraules clau i també possibilitat de seleccionar o rebutjar determinades fonts (per defecte, ofereix Google News, blogs de Google, Twitter, Youtube…)
• Selecció de continguts: l’usuari escull les pàgines web que considera de qualitat i que compartirà amb els seus seguidors; de manera quel’usuari escull les pàgines web (o notícies, o posts) que compartirà.
• Compartició dels continguts seleccionats: a partir de les pàgines web seguides, de les quals es pot consultar un resum a Scoop.it, l’usuari selecciona les que considera d’interès i les comparteix en un butlletí que es pot consultar en línia.

A Scoop.it classifiquem els continguts en aquells temes que ens interessen. Per exemple, al meu Scoop.it hi he creat tres temes:

– Gestió del coneixement
– Presons, dret, rehabilitació
– Govern obert

Gairebé cada dia, a partir de les fonts que tinc seleccionades i a partir de les paraules clau que jo vaig definir, Scoop.it m’ofereix diversos continguts que jo els selecciono o rebutjo i així es va formant un historial amb els continguts que he seleccionat.

Per accedir a Scoop.it, podem crear un compte específic o bé identificar-nos-hi amb el compte de Twitter, Facebook o Linkedin, la qual cosa també ens facilitarà la difusió en aquestes xarxes.

Altres eines de curació de continguts

– Paper.li: una eina molt usada i, sobretot, hi ha una gran proliferació de butlletins (la majoria generats automàticament) de Paper.li.
– Llistes de Twitter: cal ser molt ordenat. En el moment que seguim algun usuari de Twitter, cal (si és que cal) classificar-lo en alguna de les llistes que tinguem creades. Si ho fem de manera sistemàtica, quan vulguem saber l’actualitat d’algun tema específic, només ens cal consultar aquella llista. Per exemple, Mediació.

Altres articles sobre curació de continguts

– Blog Community Curator d’Antonio V. Bauzano 3 Herramientas para curación de contenidos que quizá no conozcas

– Blog Pensamiento Imaginactivo de Manuel Gross: Gestión y curación de contenidos. Herramientas y metodología

–  Infogr.am per Javier Llinares

D’infografies

Tot i que la infografia és “la tècnica de creació i tractament d’imatges digitals utilitzant ordinadors i eines informàtiques” (font Wikipedia: infografia), ja fa un cert temps que s’associa aquest mot a una representació gràfica molt visual que ens permet fer-nos una idea de dades, d’un concepte, d’idees en pocs moments .

És normalment un aplec de gràfics, un esquema de dades representades visualment. Quan es van posar de moda les infografies, de seguida em van fer pensar amb els murals que féiem a escola quan jo era petita amb paper d’estrassa (o kraft): la idea, de fet, ve a ser la mateixa. L’única diferència és que les infografies es fan a l’ordinador i els murals que féiem eren una cosa molt rudimentària!

A Internet es poden trobar moltes aplicacions per fer infografies. De fet, amb qualsevol programa per crear i editar imatges es pot fer una infografia, però hi ha aplicacions que encara faciliten més la feina.

Una d’aquestes eines és Piktochart: és una eina al núvol i, per tant, no ens hem de descarregar res. Hi ha versió de pagament (29 dòlars al mes o 169 a l’any) i versió gratuïta.

En la versió gratuïta, Piktochart permet triar entre 7 plantilles diferents, que són la base de la infografia. A aquestes plantilles li anirem afegint text, imatges (té limitacions, ja que només deixa publicar 4 imatges mal comptades), icones que ens proporciona la mateixa aplicació i fàcilment podrem fer una infografia tan visual com aquesta…

Altres programes per fer infografies
– Visual.ly
– Easel.ly (llàstima que no permet posar accents!)
– Wordle (ideal per fer núvols d’etiquetes -tags-)
– Tagxedo (també per fer núvols d’etiquetes, més personalitzable)
– Many Eyes (d’IBM)

Web sobre infografies
Infografías

Descobrint Google groups

Google Groups, curiosament, ofereix solucions antigues, dels inicis del nostre Internet: llistes de distribució, fòrums i grups de notícies. Personalment, em sona a finals dels 90, però continuo trobant-les necessàries per ordenar i poder recuperar informació que s’envia per correu electrònic sense necessitat de tenir-la desada en el nostre ordinador o en el nostre espai del correu que tinguem al núvol.

De fet, Google Groups és la continuació de Deja News, un servei que va néixer l’any 1995 quan molts ni sabíem què hi havia una cosa que es deia Internet que canviaria, de forma radical, les nostres vides. I és que hi ha serveis, per simples que semblin, que ens faciliten la vida.

Google Groups facilita els debats en línia asíncrons i ens permet organitzar-los de la manera que ens resulta més fàcil accedir-hi i parametritzar l’enviament de correus com millor ens sembli.

Google en ressalta:

– que tots els debats són en un sol lloc
– que ens podem expressar lliurement (i amb un editor de textos que ens permet fer coses que l’any 1995 ni somniàvem) :)
– “Les persones estimulen els debats” (obvi)
– La velocitat és important (disseny de la interfície molt usable i fàcil d’accedir-hi)

Hi trobarem grups públics, grups privats i els grups públics estan classificats en categories i regions per si volem localitzar algun grup que tracti temes que ens interessin.

En conclusió: una altra eina, marca Google (adquirida per), senzilla d’usar i molt, molt útil.

Petites accions de protecció a les xarxes socials

Diumenge vaig sentir a la televisió (no en recordo el programa ni la persona), una dona que parlava de la protecció de les nostres dades a Internet. Esmentava la metàfora ja tan coneguda d’Internet com l’àgora, com la plaça del poble i deia que ningú no es posaria a cridar davant de tot el poble “Tinc una relació”, “Estic compromès” o “He anat de vacances a Menorca”.

No hi estic d’acord: molta gent no ho diríem i altra gent sí. Així és el món, on hi ha de tots els colors. Passejar per llocs com Central Park, aquesta mena d’àgora actual, ens descobreix que hi ha molta gent disposada a explicar històries, a arengar-nos sobre algun tema del seu interès… A l’estiu, si més no, és ple de gent narrant a crits els seus pensaments o els seus compromisos. Rere el mur que són les xarxes, encara és més fàcil llençar-s’hi sense ser conscient de l’enorme potencial (o no) que tenen de comunicar el que diem.

Però ser a Internet no significa necessàriament explicar-ho tot ni estar exposat a tot: en realitat, la difusió de les nostres dades és, en bona mesura, a les nostres mans.

Fa uns dies, algú molt proper, que s’havia deixat anar -sense ser-ne massa conscient- opinant de temes socials i polítics a Twitter va decidir esborrar el seu perfil perquè no volia que allò que havia escrit fos llegit per segons quines persones o  institucions.

Li vaig dir que no calia: Twitter, a més de fer-nos abocar el millor o pitjor de cadascun, és una gran eina per estar informats. A més, Twitter ens permet la possibilitat de publicar els nostres tuits protegits (amb un candauet) de manera que només els llegeixin les persones a qui nosaltres mateixos autoritzem.

Evitar la difusió de les nostres dades o opinions a les xarxes socials és, en bona part, a les nostres mans. Sí, cal llegir els constants canvis en els pactes que estableix Facebook i canviar els nostres perfils per adequar-nos als nostres desitjos; és una feinada, però si estem preocupats per la protecció de les dades pròpies… doncs potser és una inversió de temps que convé.

És difícil quan hi tens una intervenció molt activa, però hem de ser conscients de cada cosa que publiquem perquè, efectivament, a la plaça pública no cridaríem (i aquesta és la bona notícia!): “Les TIC ajuden a col·laborar comunitàriament”

Entorns personals d’aprenentatge (PLE)

Dolors Reig EBE 2010 (c) Gabrielaft CC BY-SA

Ja fa uns anys, la Dolors Reig (@dreig) -una altra de les persones de qui he après moltes coses interessants els darrers anys i magnífica persona- em va descobrir el concepte d’entorns personals d’aprenentatge, que es coneixen, de forma abreujada, per les seves sigles en anglès: PLE (Personal Learning Environment).

Els PLE són sistemes que ajuden les persones a prendre control i gestionar el seu propi aprenentatge. Això inclou fixar els seus objectius d’aprenentatge, gestionar l’aprenentatge, la gestió de continguts i els processos i comunicar-se amb altres persones per assolir l’objectiu de l’aprenentatge.

Un PLE pot estar format per un o per diversos subsistemes: pot ser una simple aplicació d’escriptori o bé pot incloure una o diverses eines web, però és important trobar entorns que incloguin la integració de diversos elements, diverses eines i que sumin tant l’aprenentatge formal com l’informal en una experiència única.

Una de les aplicacions més conegudes, glossada per Dolors Reig, al seu bloc El Caparazón és Netvibes. Netvibes és una barreja entre xarxa social, lector de feeds, entorn de treball per compartir coneixement a les comunitats i, sobretot, per crear entorns personals d’aprenentatge seleccionant aquells ginys que volem que vagin sumant-nos diàriament la informació que volem llegir, de la qual volem aprendre.

Un dels exemples més clars de coneixement compartit i de treball reexit a Netvibes és el planeta que va construir la Biblioteca del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada per compartir informació amb els usuaris destinataris de l’especialitat que té aquesta Biblioteca i que sempre, sempre està a l’última. Si visitem aquest entorn, podrem veure com està classificada la informació per especialitats temàtiques: criminologia, justícia juvenil, medicina forense….

Construir un entorn amb llocs on s’informi de les matèries que ens interessen no és difícil, -el que és més difícil és trobar bones fonts-, però per construir l’entorn només cal donar-se d’alta a Netvibes i començar a afegir les fonts d’on solem extreure informació i que considerem que són rellevants per al nostre aprenentatge. Ens hi animen?

Més informació

Presentació d’Antonio Delgado: Diseño de PLE, PLN, PDE, SLE y COIN (febrer 2011)

Programes per editar imatges

Qui no ha sentit a parlar dels retocs en Photoshop per eliminar les arruguetes o les imperfeccions o esborrar algun objecte que ens molesta en una fotografia? Photoshop és un dels programes més coneguts per editar, retocar o crear imatges. En realitat, ha deixat de ser una eina que només usaven dissenyadors i maquetadors; ara també l’usen els fotògrafs professionals per a funcions més bàsiques com l’ampliació o la reducció d’imatges.

Els usuaris no professionals tenim eines molt més bàsiques i, sobretot, gratuïtes i ràpides per fer aquestes funcions. En realitat l’edició digital d’imatges s’ocupa de l’edició d’imatges que són modificades per optimitzar-les, manipular-les o retocar-les per assolir l’objectiu que desitgem: normalment, eliminar errors d’escaneig o d’enquadrament de fotografies.

Els preus de Photoshop, a data d’avui, oscil·len entre els 97,94 (Adobe Photoshop Elements) i els 942,82 euros (Adobe Photoshop CS6); tot depén de la complexitat de la versió que vulguem adquirir i si l’actualitzem o l’adquirim de nou. Les funcionalitats del Photoshop més bàsic no ens les acabaríem mai, sobretot si només volem fer petits retocs a les nostres fotos.

Per a aquests petits retocs, per canviar les imatges de mida, per retallar-les, per convertir-les a altres formats d’imatge, enfosquir o aclarir, donar més o menys brillantor, capgirar les imatges, per aplicar funcions a grups d’imatges… hi ha programes molt més senzills i molt més àgils que no pas el Photoshop. I faig una prova: temps que triga a obrir-se Photoshop (14 segons) – Irfanview (no puc comptar en dècimes, però no arriba a un segon). Photoshop, està clar, és un programa professional que permet fer moltes més coses que no pas el programa de què us parlaré, però sovint les funcions que volem fer ens les resol prou bé l’Irfanview.

Segons el seu creador, Irfan Skiljan, IrfanView és un visor d’imatges lliure ràpid, petit, compacte i innovador per a usos no comercials per a diverses versions de Windows. Està dissenyat, precisament, per ser simple per a aprenents i poderós per a professionals.

Les característiques més destacables del programa són:

• Suporta molts formats d’arxius d’imatge (llista dels formats)
• Dona suport en diverses llengües
• Permet opcions de previsualització
• Opcions de dibuix: pintar línies, cercles, fletxes
• Visualització com a diapositives
• Canvi de profunditat del color
• Opcions d’impressió
• Reproductor multimèdia
• etc.

A més d’Irfanview, a Internet trobem altres opcions gratuïtes per editar imatges: la més completa, sense dubte, és GIMP (que també es pot instal·lar amb el sistema operatiu Linux), però també hi ha altres aplicacions que ens permeten fer més o menys funcions amb les nostres imatges, alguns directament en línia. Per citar-ne algunes:

– FotoFlexer
– Editor.Pho.to 
– Picfull
– PicMonkey
– Phixr 

La Wikipedia i els wikis o fruits de la intel·ligència col·lectiva

Amb el sorgiment del que es coneix com a  web 2.0, apareixen moltes eines que permeten que l’usuari interactuï amb altres usuaris i que, a més de cocrear coneixement o obres juntament amb altres usuaris, pugui compartir-lo amb una multitud d’usuaris. Una de les eines més representatives del web 2.0, tot i que va sorgir molt abans que s’encunyés el terme 2.0, és el wiki.

El wiki -un terme que, no se sap per què, fa gràcia, però que prové del mot hawaià wikiwiki, que vol dir ràpid- és una eina col·laborativa que permet que diversos usuaris, des del seu navegador, i d’una manera força fàcil i intuïtiva, creïn, modifiquin, eliminin o actualitzin el contingut d’una pàgina.

Els wikis solen conservar tot l’historial de versions del document i de les modificacions que s’hi hagin fet i permeten recuperar aquestes versions anteriors.

L’ús del wiki i, especialment, la participació en l’elaboració -sempre en versió beta- de la Wikipedia fomenten la intel·ligència col·lectiva, un terme sorgit de la sociologia que implica el comportament col·lectiu de tot tipus d’éssers vius.

La intel·ligència col·lectiva sorgeix de la col·laboració de molts individus o sers vius d’una mateixa espècie (bacteris, animals o éssers humans).

Tot i que l’any 1911, un entomòleg, de nom William Morton Wheeler ja va  destacar que individus aparentment independents poden cooperar de manera que es tornin com si fossin un sol organisme, el concepte intel·ligència col·lectiva s’ha desenvolupat especialment a partir del sorgiment de les TIC, Internet i, especialment, del web 2.0. on els consumidors també poden crear, ja que aportar informació és molt fàcil. S’aposta, en general, pel coneixement compartit, per la construcció, modificació i actualització de continguts col·laboratius de manera col·lectiva.

El wiki per excel·lència i, al mateix temps, l’exemple més proper a creació d’intel·ligència col·lectiva és la gran enciclopèdia d’Internet, l’enciclopèdia creada per un nombre immens d’usuaris: la Wikipedia (que, en català, -i, en la meva opinió, desafortunadament- hem decidit anomenat Viquipèdia).

La Wikipedia és una enciclopèdia multilingüe, lliure i editada de manera col·laborativa impulsada per la Fundació Wikimedia, organització sense ànim de lucre. Els 22 milions d’articles que té els han escrit voluntaris de tot arreu del món i poden ser editats si ens donem d’alta a la Wikipedia com a editors. Actualment hi ha edicions de la Wikipedia en 285 llengües i ha esdevingut el lloc més gran i més popular de referència general a Internet. S’estima que rep 2,7 bilions de visualitzacions de pàgines mensuals només des dels Estats Units.

A Catalunya, la versió en català de la Wikipedia, la Viquipèdia, es va començar a construir el 16 de març de 2001 i actualment té 381.278 articles. Un munt de gent intentem que aquesta versió catalana sigui el més completa possible i anem introduint articles o actualitzant-ne d’altres quan tenim una estona o quan ens adonem que falta algun article imprescindible.

Editar la Viquipèdia no és difícil: ni tan sols cal donar-se d’alta. Podeu editar i crear entrades de manera anònima, tot i que, està clar, és recomanable donar-se d’alta i començar a editar. Us animeu a crear i actualitzar articles? Vinga, que al wiki hi falta gent!

Agraïments: Àlex @Kippelboy

Pagar per serveis a Internet

Quan l’any 2002 Infonomia va començar a oferir els seus serveis de pagament, alguna cosa estava començant a canviar a Internet. Fins aleshores gairebé tot (o tot, directament) era gratuït i poc interactiu: consumir informació -que podia ser de qualitat, o no-, publicar fotografies, xatejar, participar a fòrums… tot era de franc.

Vaig pensar que si l’Alfons Cornella, un professional al qual admiro i de qui he après moltes coses -entre d’altres, el terme infoxicació-, decidia posar en línia serveis de qualitat i fer-los de pagament, havia de respondre necessàriament a algun motiu de pes, no era un mer caprici, segur. Infonomia era una publicació que ens aportava una informació imprescindible aleshores als qui volíem estar informats de què es coïa a Internet, com evolucionaven les coses i de quines eines disposàvem per anar aprenent, creant i compartint. És més, Infonomia ens mostrava el futur, un futur que de vegades semblava Blade Runner, però que ara sí, ara ja és aquí.

El desembre de 2005 vaig obrir un compte a Flickr i vaig decidir publicar-hi les fotos que anava fent. En arribar a la foto 200, al setembre de 2007, Flickr em va donar dues opcions: esborrar fotos i mantenir-me per sempre més en el límit de 200 o bé pagar per poder publicar tantes fotos com vulgués i crear tants àlbums com em semblés bé. El preu: 24,95 dòlars anuals. Vaig pensar que si tingués afició a comprar, per exemple, revistes del cor, gastaria aquesta quantitat en un parell de setmanes. Així que, sense pensar-ho dues vegades, m’hi vaig donar d’alta. Des d’aleshores gaudeixo del Flickr Pro i mai no m’he penedit de gastar-me aquests diners perquè em reporten més satisfaccions que no pas llegir les revistes que comentava.

Recentment, m’he aficionat a una altra perla dels serveis d’Internet: Spotify. Vaig regalar quasi tots els CD que tenia, quan escolto la ràdio és per seguir les notícies i únicament escolto música a Spotify i al meu iPod. Que per 4,99 mísers euros al mes puc escoltar la música que vulgui, quan vulgui, compartir els suggeriments que em fan amics, coneguts i saludats i els puc jo recomanar la música que m’agrada i tot això sense anuncis! Sí, hi ha crisi, però prescindiré d’altres coses, companys! D’això, no! És una meravella!

Només són tres exemples de serveis pels quals val la pena, segons el meu modest punt de vista i segons els meus gustos, necessitats i possibilitats -està clar-, rascar-se una mica la butxaca, però el futur a Internet, està clar, és pagar per la qualitat, tot i que espero que no sigui la norma general per a tot!

Fonts consultades

Viquipèdia
Xarxanoticies.cat

Adéu, Hotmail

L’evolució d’Internet és encara imprevisible. Tot i la mala premsa del domini hotmail.com, res semblava fer pensar que aquesta marca tan pròpia dels inicis d’Internet un dia s’extingiria. Potser precisament per això, per la connotació negativa que Hotmail ha anat adquirint al llarg dels anys, que Microsoft ha decidit explotar una altra marca seva, que també té una pila d’anys i que, al contrari, no només no té connotacions negatives sinó que és el programari per llegir correu electrònic (client de missatgeria) per excel·lència: es tracta d’Outlook.

Outlook forma part de la suite d’ofimàtica d’Office i té altres utilitats a més de ser un client de missatgeria: disposa d’agenda, permet incloure notes i gestionar els contactes àgilment.

Ja fa dies que Microsoft aconsella l’actualització de Hotmail a Outlook pels motius que ells mateixos indiquen quan s’intenta configurar l’Outlook (copio literalment i comento en verd):

• La interfície del Outlook és més ràpida i neta i t’ajuda a centrar-te en els correus electrònics realment importants
• Outlook connecta les converses amb les fotos dels teus amics, els tuits i les seves actualitzacions de Facebook (en l’època 2.0, es trobava a faltar ja feia temps a Hotmail la manca de connectivitat en un món on tot està lligat, connectat -ep, o no!-)
• Outlook és més productiu, ja que ofereix 7 GB per emmagatzemar al núvol i permet usar aplicacions per crear documents en Word, Excel i PowerPoint (cosa que també permet Google, juntament amb moltes altres aplicacions)

I, per descomptat, l’Outlook permet un emmagatzematge il·limitat de correus i menys correu brossa i, sobretot, és multicanal (funciona a l’ordinador, Mac, telèfon i tauleta). L’adreça de correu, la contrasenya, els missatges rebuts i els contactes es mantenen de la mateixa manera i les opcions de configuració es poden modificar en qualsevol moment.

Potser s’és arribat el moment de replantejar-se la multiplicitat de comptes de correu electrònic i començar a reduir-ne el nombre, oi?