Comunicació, el llenguatge jurídic i administratiu (i també el plain English)

A risc que algun col·lectiu em vulgui demandar o reclamar danys i perjudicis pel que diré, voldria parlar-vos del llenguatge jurídic, que és l’idioma en què s’expressen els juristes. Però aquest idioma el parlen no només quan parlen de temes jurídics, de normativa o de jurisprudència: tenen tan interioritzades certes expressions que en les converses més domèstiques són capaços d’etzibar-te allò del in dubio, pro reo i no cal que busqueu, que segur pels voltants no hi ha cap pres ni cap investigat. O la seva versió més propera de dret laboral, In dubio, pro operario (i no, no busqueu cap lampista ni cap fuster).

I és que heu de reconèixer que no és el mateix dir No hi ha delicte ni pena, si no hi ha una llei que ho estableixi que el sublim Nullum crimen, nulla poena sine lege. Ens movem en un terreny clàssic, el llatí, però el llenguatge jurídic no el formen només llatinades, sinó un munt de paraules, sovint incomprensibles per a la majoria de ciutadans. He sentit algun jurista que, per poder transgredir les normes sintàctiques o morfològiques d’un idioma, parlava d’una gramàtica jurídica, diferenciada de la resta de la llengua de què es tracti.

Però tornem a les paraules i assaborim-les: interlocutòria, interdicció, abintestat, manament, mutació demanial, rabassa morta, marmessor… Marmessor: ui, aquesta paraula és molt interessant: en castellà se’n diu albacea i en dret civil és com s’anomena la persona que s’encarrega de complir la voluntat d’una persona que ha fet testament, el testador. [Recomanació: si teniu dubtes, consulteu el Justiterm]

La dificultat d’aquestes expressions, sumada a la gramàtica jurídica que he citat abans, fan que molt sovint llegir una citació, un edicte, una notificació i encara més una resolució judicial resulti i una tasca complexa per a la qual necessitem més que un traductor, un explicador del contingut de les paraules i les expressions jurídiques.

L’any 1992, ja en fa 26, vaig descobrir un concepte, aquest en anglès, que és el Plain English, l’anglès planer. El Plain English és un corrent que fa més de 40 anys que organitza campanyes contra l’argot, la parla jurídica i la informació pública enganyosa. Plain English Campaign és una empresa comercial que impulsa l’ús d’un llenguatge comprensible, planer per a tothom i mira de persuadir organitzacions tant a Gran Bretanya com arreu del món per comunicar-se en un llenguatge planer. A més, els anys 90, Plain English Campaign va crear una marca de qualitat, anomenada Crystal Mark (Marca de Vidre) que és un segell d’aprovació, d’ús d’aquests estàndards de qualitat lingüística.

I és que, com diu el Codi civil, el desconeixement de la llei no n’eximeix del compliment. I, com ja he dit abans, si no hi ha llei, no hi ha delicte ni pena, però, ai, si hi ha llei… delicte, pena i tota la força de la llei caurà sobre nostre!

Comento aquesta qüestió de l’anglès planer perquè aquesta foscor terminològica, de llatinades i d’escrits amb paràgrafs totxo, com els anomena el prolífic Daniel Cassany, fa que de vegades un altre col·lectiu (ara us toca el rebre als periodistes) no expliquin de manera prou fidedigna les coses que s’esdevenen a jutjats i tribunals.

En aquests temps revoltats que ens ha tocat viure, poder copsar i entendre les explicacions que contenen els escrits dels jutges i magistrats no és cosa fàcil: antecedents de fet, fonaments jurídics, un patracol de papers expressats en un ideolecte, el jurídic, creat i desenvolupat per a la comunicació entre els professionals de l’àmbit jurídic: advocats, procuradors (a l’infern de dos en dos, hehehehe), magistrats, notaris, registradors… i dificultant la comprensió entre la resta de la ciutadania.

Un llenguatge que també traspua en l’àmbit administratiu: fets i fonaments jurídics, sense esmentar la complexa implantació de l’administració electrònica. Un llenguatge que hem anat aprenent i interioritzant al llarg d’anys de servir a la ciutadania, però allunyant-nos-en (almenys des del vessant comunicatiu) cada dia més.

I és que perquè es produeixi la comunicació, senyores i senyors, cal que parlem el mateix idioma i, és clar, fem servir un mateix codi (que no és el mateix que un codi en dret). La comunicació consisteix en l’intercanvi d’informació entre dos o més participants amb la finalitat de transmetre o rebre significats a través d’un sistema compartit de signes i normes semàntiques; i per tant sempre hi ha d’haver un emissor i un receptor de la informació que la pugui comprendre. Sense això… no tenim comunicació.

Mirem, doncs, de comunicar-nos bé per poder-nos entendre. Sembla fàcil, oi?

RECOMANACIÓ

Guia de comunicació del Departament de Justícia  (i, especialment, el capítol 2)

La llista de desitjos (i bons propòsits) per al 2015

Fa dies que ja faig plans per fer les coses millor el 2015: la més que infringida llista de desitjos (i bons propòsits) per a cada any. Fa dies que penso que he de tornar a escriure en aquest blog i reflexionar més sobre alguns temes: trobar estones per pensar-hi i escriure. És una bona pràctica que, sovint, t’ajuda a endreçar les idees.

I avui precisament es publica al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya la tan esperada Llei de transparència que ha passat (si no m’erro) per tres legislatures i li hem donat més voltes que a un mitjó. Fa un temps que vaig decidir no llegir més versions ni més esmenes, però ara sí…

Finalment, la tenim aquí aprovada i a punt per entrar en vigor (s’han establert tres terminis per a l’entrada en vigor segons diferents aspectes: llegiu disposició final quarta). Ara és moment de llegir-la, estudiar-la, analitzar-la i preveure què hem de fer com a servidors públics i què podem fer (i hem de fer) com a ciutadans d’aquesta nostra terreta que és Catalunya.

LLEI 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern

Comencem a fer la llista de desitjos i bons propòsits (també en la regeneració democràtica que ens cal -i molt!-) i que l’any 2015 ens en porti com més millor. I aviat… un resum de la llei!

Bones festes i un feliç, profitós i saludable 2015!!!

42 veus sobre govern obert

Malgrat que estic mig en excedència de la Xarxa d’Innovació Pública, no faltaré a la presentació de la publicació 42 veus sobre el govern obert en què experts de tot el món parlen dels 42 estàndards que el vídeo de la XIP sobre govern obert estableix que han de complir els governs oberts. La presentació tindrà lloc dijous, 10 d’abril, a les 16.30 hores, al Mobile World Centre de Barcelona (c/ Fontanella, 2)

Si seguiu la XIP a les xarxes haureu vist que des de fa dies comptem amb la col·laboració de Màrius Serra, escriptor i enigmista català, que ha elaborat un seguit d’enigmes sobre conceptes de govern obert i que anomenem #enxipmàrius: tots els enigmes són al blog de la XIP, on també trobareu el formulari per inscriure’s i assistir a l’acte.

A més de la intervenció de Màrius Serra, en el decurs de l’acte del proper 10 d’abril, dos companys de la XIP, en Marc Torres i la Marta Morera ens acostaran una mica més a la XIP i a l’elaboració d’aquesta publicació.

Sou convidats a assistir a la presentació d’una bona feina col·laborativa! :)

I si us voleu apuntar a la XIP… no ho dubteu!

20 anys a la Generalitat de Catalunya, 29 anys d’aprenentatge

Fa uns dies, Linkedin  em va recordar -i alguns contactes meus em van felicitar per aquest motiu- que l’1 de febrer de 1994, fa tot just 20 anys, vaig canviar de feina. 9 anys abans, l’1 de febrer de 1985 havia iniciat el meu historial de cotització a la Seguretat Social (per sort, ininterromput).

Duana de Barcelona

Des de l’1 de febrer del 1985 havia treballat al mateix lloc: la Duana de Barcelona (Agència Estatal de l’Administració Tributària), com a auxiliar administrativa, on vaig aprendre conceptes d’un món molt peculiar com és el de les importacions i exportacions, hi vaig viure l’aparició de l’IVA i vaig aprendre (poc) a classificar productes, o parts de productes (ja que, de vegades s’importen peces i no l’objecte sencer) en partides aranzelàries descrites a un document que s’anomena TARIC (Aranzel Integrat de les Comunitats Europees), a calcular els impostos que havia de pagar un producte… Fins i tot vaig aprendre a resoldre recursos de reposició, una tasca que no em corresponia fer, però ja que hi era… doncs també en vaig aprendre.

Casal Sant Jordi, seu del Departament de Justícia

L’1 de febrer de 1994, doncs, vaig començar a treballar al Departament de Justícia: em van enviar a revisar models de sentències que s’havien d’introduir en una aplicació informàtica que s’anomenava Temis i durant tres mesos vaig ser a la torre dels jutjats d’instrucció de Barcelona fent aquesta i altres funcions relacionades amb l’àmbit lingüístic.

Des d’aleshores fins ara, la societat ha canviat, el món ha canviat i la meva feina, per sort, ha canviat i molt. De les antigues pantalles d’ordinador (després en déiem pantalles tontes) on només es podien teclejar ordres i textos amb unes lletretes de color verd a l’actual pantalla l’ordinador… hi ha vint anys i tot un canvi no només amb Internet i les tecnologies.

El que hem d’aprendre ho aprenem fent-ho

També hi ha un canvi de concepció de l’Administració pública que inclou moltes temàtiques que he anat coneixent i aprenent al llarg dels anys. I és que ja ho deia Aristòtil “El que hem d’aprendre a fer, ho aprenem fent” O en una versió més escurçada i actual: s’aprèn fent (learning by doing). I s’aprèn fent en tots els àmbits de la vida, però especialment en el terreny professional.

I la meva reflexió: tinc la sort de fer una feina que m’interessa, tinc la sort de conèixer el client de l’Administració perquè jo mateixa sóc el client de l’Administració. Miro, per tant, de facilitar la vida a les persones que s’adrecen a la meva organització de la mateixa manera que m’agradaria que ho fessin per a mi (o per a la meva mare: un exemple que faig servir sempre com a model de persona que no té perquè conèixer tant com jo conec l’Administració pública). Miro de complir, doncs, l’objectiu que hauria de guiar tota administració pública, que és servir la ciutadania i miro de complir-lo orgullosa perquè, a més, és la meva Administració, la de Catalunya.

Xarxa d’Innovació Pública

Fa un temps, a més, col·laboro en una xarxa de funcionaris inquiets, la Xarxa d’Innovació Pública, que maldem per innovar en les nostres administracions, introduir nous elements que facin el servei més proper, més transparent, més fàcil.

Si em deixen, continuaré aportant i aprenent el que pugui fins que em jubili que, a aquestes alçades, es fa difícil de preveure’n la data exacta! Gràcies també a moltes persones que m’acompanyen en aquest camí amb qui aprenem i compartim plegats. Gràcies, especialment, al Jordi, la Joana, la Carme, la Iolanda… amb qui espero continuar treballant, més lluny o més aprop, durant molt de temps.

El Col·legi d’Advocats de Lucena, Córdova

A diferència d’altres col·legis d’advocats, el de Lucena, Córdova, té una quota de col·legiació per a no exercents força assequible i que farà que aquest any, possiblement, rebi un increment de col·legiats no exercents de diverses províncies i comunitats (encara) espanyoles que no ningú no s’hauria imaginat mai.

El tema: el termini que la Llei 34/2006, de 30 d’octubre, sobre l’accés a les professions d’advocat i procurador, donava als llicenciats en dret per col·legiar-se i evitar, així, fer un màster d’un any per poder exercir aquestes professions és a punt d’acabar (concretament, el 30 d’octubre).

Així, els qui no s’hagin col·legiat mai com a advocats (amb un mínim d’un any) o que no hagin accedit al cos A com a funcionaris de l’Administració pública (en determinats cossos que no necessàriament han de guardar relació directa amb la professió jurídica), s’han de col·legiar abans del 30 d’octubre, ja que, en cas contrari, per accedir a la professió d’advocat caldrà superar (i pagar, i fer) un màster amb una durada d’un any i amb un cost que ara mateix desconeixem.

Afinem més: els funcionaris públics (ep, compte, no inclosos interins ni substituts) que hagin accedit a un cos o escala del grup A com a llicenciats en dret queden exempts d’haver d’obtenir el títol d’advocat o procurador dels tribunals sempre que hagin fet funcions d’assistència lletrada o assessorament jurídc. També n’estan exempts els qui hagin ingressat als cossos de lletrats de les Corts Generals, en algun dels cossos de lletrats de les assembles legislatives autonòmiques, la carrera judicial, fiscal o els secretaris judicials o (fins i tot) en algun dels cossos comuns de les formes armades en la seva condició de llicenciats en dret.

Un conjunt de persones (molts d’ells, desgraciadament, actualment a l’atur) que han dedicat anys i panys i tenen experiència més que sobrada en l’Administració de justícia, que han pogut arribar a dictar milers de sentències, informes, resolucions judicials… en queden exclosos, precisament per ser jutges i fiscals substituts i no haver superat una oposició. I l’experiència? No compta l’experiència de dictar, com una persona que conec força, i que ha dictat més de 2.000 sentències i ha celebrat més de 3.000 judicis?

La resposta: col·legiar-se en el col·legi d’advocats de l’Estat: per la mòdica quota d’incorporació amb a col·legiat no exercent de 100 euros, més 65 per emissió de la certificació de col·legiació, més 35 euros per l’expedició del carnet col·legial i una quota semestral de 38 euros, OBSTACLE SALVAT.

Ja tinc ganes de conèixer les estadístiques de col·legiació d’enguany al Colegio de Abogados de Lucena, Córdova. En tot cas, gràcies. Els catalans, contents i agraïts de ser-hi!

Per si hi ha dubtes, comparem, aleatòriament, amb les quotes del Col·legi d’Advocats de Barcelona, del Col·legi d’Advocats de Granollers o del Col·legi d’Advocats de Tarragona.

Un cop més, la burocràcia sense sentit supera la realitat. Només em queda dir: gracias, Colegio de Abogados de Lucena, Córdoba, per facilitar la vida d’uns quants (em temo que més que uns quants) juristes.

 

I Trobada Nacional de la Blogosfera Pública

El proper 27 de juny, el Club d’Innovadors Públics ha organitzat a Donosti la I Trobada Nacional de la Blogosfera Pública on diversos blogaires parlaran d’innovació a les administracions públiques i on es debatrà sobre govern obert i administracions innovadores.

Els objectius bàsics de la trobada són:

– Posar en contacte els principals protagonistes de la blogosfera pública, que s’enriquiran gràcies a l’intercanvi d’opinions i experiències.

– Debatre sobre les matèries més atractives per als assistents.

– Permetre conèixer els protagonistes de la blogosfera pública i conèixer nous blogaires públics que poden connectar amb els interessos del públic d’innovadors de les nostres administracions.

La Trobada s’emetrà per streaming i es podrà seguir també per Twitter per mitjà de l’etiqueta #ENBP.

El 27 de juny… cap a Donosti! :-)

Informació, documentació i programa

Govern obert i transparència: aquí i ara

Actualment és una prioritat de tots els estats democràtics acostar-se tant com sigui possible a un govern obert. Contràriament al que podria semblar, això no és un avenç, ni un pas endavant, sinó que és instal·lar-se en el moment actual, és simplement complir allò més bàsic que hauríem de demanar a un govern democràtic i participatiu.

El govern obert, doncs, comporta una nova manera d’entendre la relació entre l’Administració i la ciutadania, la resta d’administracions públiques i les altres organitzacions de la societat, incloses les empreses. El govern obert és, a més, un canvi cultural del qual caldrà anar amarant tota l’organització, segurament el canvi més important que han experimentat els governs i les administracions públiques en tota la seva història

Des de l’any 1766, Suècia disposa d’una llei d’accés públic a la informació; des de l’any 1966, als Estats Units és vigent la Freedom of Information Act (FOIA). I, en canvi, a la Unió Europea encara hi ha tres països que no han aprovat una llei de transparència: són Luxemburg, Malta i Espanya.

A l’Estat espanyol, actualment hi ha en tramitació un Avantprojecte de llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern. A més, Navarra ha aprovat ja una llei de transparència i altres comunitats autònomes tenen lleis força avançades, com ara el País Basc o Extremadura.

A Catalunya, durant aquesta darrera legislatura, el Parlament va constituir una comissió perquè desenvolupés una ponència de creació d’una llei de transparència i accés a la informació pública, a sol·licitud de tots els grups parlamentaris.

Però, a més a més, el Pla de Govern 2011-2014, en el seu eix 7, Administració, i, concretament, al punt 7.6 Transparència de l’Administració i l’acció de govern establia fins a set objectius encaminats a assolir aquesta finalitat, entre els quals destaquen Millorar l’eficiència i impulsar la utilització dels mitjans electrònics i en línia en la contractació pública, en la tramitació administrativa i en la gestió d’iniciatives que se sotmeten a l’aprovació del Govern (objectiu 4) i Implementar mesures per garantir la transparència i la participació de la ciutadania, així com dels sectors afectats, en l’elaboració dels projectes normatius que els puguin afectar (objectiu 7).

L’anterior Govern va apostar en el seu moment per aquest model de transparència, d’obertura, de participació, a través de la creació deDades obertes gencat, un portal de la Generalitat on es publiquen les dades de caràcter públic amb l’objectiu de fomentar l’ús i la reutilització de la informació procedent de l’Administració.

Aquesta línia d’obertura està refermada encara més per l’Acord de Govern aprovat en la sessió de 31 de juliol de 2012 sobre l’impuls de la reutilització de les dades obertes per la Generalitat de Catalunya en l’activitat econòmica, segons el qual s’acorda impulsar la creació d’un inventari de dades públiques susceptibles de ser obertes del conjunt de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i el seu sector públic i, d’altra banda, s’encarrega a la Direcció General d’Atenció Ciutadana i Difusió la responsabilitat de dirigir el procés d’obertura de dades públiques per coordinar la tasca de tots els departaments i entitats de la Generalitat.

Aquesta legislatura esperem més passos en aquest sentit. Ens cal una norma que reguli la transparència, l’obligació del Govern i de l’Administració per explicar-nos què es fa i què no es fa, com s’inverteixen els nostres impostos… i que defineixi com ha de ser el govern obert, el nostre govern obert.

L’ús d’elements multimèdia, drets de propietat intel·lectual i llicències Creative Commons (2)

Com ja apuntava en el post anterior, la millor manera d’estalviar-nos problemes a l’hora de publicar elements multimèdia als nostres blocs, pàgines web o als nostres espais a les xarxes socials és usant arxius de creació pròpia o bé utilitzant el que cada cop més autors utilitzen a Internet: les llicències Creative Commons.

A diferència del copyright, es coneix com a copyleft (o sigui, el contrari del copyright), tot un conjunt de llicències que poden aplicar-se a creacions artístiques, científiques o literàries. Les llicències copyleft utilitzen la legislació dels drets d’autor per regular com cada persona que rep una còpia o obra derivada pot fer servir, modificar i redistribuir tant aquesta creació com les obres que se’n derivin. Un clar exemple de copyleft són precisament les llicències Creative Commons.

Creative Commons és una ONG sense ànim de lucre, fundada l’any 2001, que desenvolupa plans per ajudar a reduir les barreres legals de la creativitat mitjançant nova legislació i noves tecnologies. Lawrence Lessig, professor de dret a la Universitat d’Stanford i especialista en ciberdret, va fundar Creative Commons.

Les llicències Creative Commons (conegudes com a CC) permeten els autors decidir la manera en què la seva obra circularà a Internet, de manera que donen llibertat per citar, reproduir, crear obres derivades i oferir-la públicament, amb diferents restriccions.

Hi ha sis llicències CC diferents que combinen aquestes quatre condicions:

Reconeixement (Attribution – BY): En qualsevol explotació de l’obra autoritzada per la llicència caldrà reconèixer l’autoria.

No Comercial (Non commercial – NC): L’explotació de l’obra queda limitada a usos no comercials.

Sense Obres Derivades (No Derivate Works – ND): L’autorització per explotar l’obra no inclou la transformació per crear una obra derivada.

Compartir Igual (Share alike – SA): L’explotació autoritzada inclou la creació d’obres derivades sempre que mantinguin la mateixa llicència en ser divulgades.

A partir d’aquestes condicions es poden generar les sis llicències següents que, a més, se solen representar amb els símbols que poso a continuació:

Reconeixement (BY): Es permet qualsevol explotació de l’obra, incloent-hi una finalitat comercial, així com la creació d’obres derivades, la distribució de les quals també està permesa sense cap restricció.

Reconeixement no comercial (BY-NC): Es permet la generació d’obres derivades sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc no es pot utilitzar l’obra amb finalitats comercials.

Reconeixement – no comercial – compartir igual (BY-NC-SA): No es permet un ús comercial de l’obra original ni de les possibles obres derivades, la distribució de les quals s’ha de fer amb una llicència igual a la que regula l’obra original.

Reconeixement – no comercial – sense obra derivada (BY-NC-ND): No es permet un ús comercial de l’obra original ni la generació d’obres derivades.

Reconeixement – Compartir igual (BY-SA): Es permet l’ús comercial de l’obra i de les possibles obres derivades, la distribució de les quals s’ha de fer amb una llicència igual a la que regula l’obra original.

Reconeixement – sense obra derivada (BY-ND): Es permet l’ús comercial de l’obra però no la generació d’obres derivades.

Creative Commons posa a disposició de tothom la possibilitat de fer una cerca d’elements multimèdia amb llicència CC. Aquesta pàgina no és un motor de cerca, sinó que permet cercar a pàgines on es publiquen arxius amb CC.

Està clar, doncs, que podem usar les obres llicenciades en Creative Commons en la mesura que el seu creador ens ho hagi permès segons el tipus de llicència que hagi usat. Això sí, cal que citem expressament el nom de l’autor, el títol de l’obra i la llicència usada. I no és d’obligat compliment, però sí molt recomanable, comunicar l’autor l’obra del qual usem el fet que estiguem utilitzant-la: amb un simple missatget d’agraïment n’hi ha més que prou.

Us poso un exemple de citació de la foto de l’escala que he posat més amunt:

Baixant l’escala (c) _nur CC BY-SA
(on Baixant l’escala és el títol de la foto, _nur l’autora i BY-SA -o sigui atribució i compartir igual- el tipus de llicència usat)

Ja ho sabeu: sigueu lliures d’usar elements multimèdia amb llicències CC. Hi ha moltes altres llicències copyleft, però les CC són les més usades i esteses a Internet.

Fonts usades
Viquipèdia http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada
Creative Commons http://creativecommons.org/
Creative Commons Catalunya http://cat.creativecommons.org/

L’ús d’elements multimèdia, drets de propietat intel·lectual i llicències Creative Commons (1)

A Internet i fora d’Internet, les obres artístiques, científiques o literàries (la producció intel·lectual) estan protegides per la Llei de propietat intel·lectual. Per tant, no podem usar com si fossin nostres molts arxius multimèdia (fotografies, vídeos, imatges, icones), ja que, a dreta llei, hauríem de demanar permís a l’autor i pagar-li segurament una quantitat a ell, a l’empresa que el representi o alguna de les entitats que gestionen col·lectivament el cobrament i la distribució dels drets d’autor (les més conegudes: SGAE i CEDRO). I això ho estableix la llei.

Per tant, no podem usar en els nostres webs, blocs o als nostres espais a les xarxes socials qualsevol imatge que ens agradi o que trobem a Internet, a no ser que pactem amb l’autor que ens permet usar-la lliurement.

Com que fa anys que tinc un bloc i, a sobre, m’agrada la fotografia, la solució més fàcil a aquest inconvenient (reconec que els posts sense imatges resulten poc digeribles) és usar fotos pròpies. Una solució senzillíssima, tenint en compte que avui dia els mòbils fan fotos i que tots anem retratant el que mengem, els llocs que visitem, les festes familiars o fins i tot els espais on treballem.

L’altra solució, que ens obre les portes a un món infinit de possibilitats, és usar arxius multimèdia amb llicència Creative Commons: en podem trobar a molts llocs, les podem usar cenyint-nos a la llicència que l’autor li hagi posat a l’arxiu multimèdia i no tindrem mai cap problema amb cap entitat de gestió dels drets d’autor ni amb l’autor mateix (tot i que és un bon costum comunicar-li que estem usant una imatge o un vídeo seu).

A més d’imatges i vídeos en Creative Commons, hi ha moltes pàgines que anuncien que les imatges que ofereixen són completament lliures d’autors. Ara bé, quan llegim la lletra menuda en moltes d’aquestes pàgines, la veritat és que no és així i tenen alguna mena de protecció o hauríem de fer algun tipus de pagament.

Resumint: hem de tenir compte amb les imatges o els vídeos que inseriu en els nostres blocs que, generalment, estan protegits pels drets d’autor. Recentment, un bon amic blocaire ha rebut una sanció de 450 euros per infracció dels drets d’autor. D’aquí l’origen d’aquest post que continuarà…

Sóc de la Xarxa d’Innovació Pública

Sóc de la XIP i, tal com explica el vídeo que hi ha a continuació hi sóc des del començament…

Ara, la XIP fa un pas endavant i després d’un any de molta feina presentem l’Ideari de la XIP, un document electrònic en què hem estat treballant després de la feina, els caps de setmana i altres estones lliures. Ha costat arribar-hi, però hem arribat a un document de consens i continuarem caminant endavant per intentar materialitzar moltes idees que es recullen en la publicació que presentarem el 12 de juny a Girona i el 14 de juny a Barcelona

 Més info sobre la presentació