Comunicació, el llenguatge jurídic i administratiu (i també el plain English)


A risc que algun col·lectiu em vulgui demandar o reclamar danys i perjudicis pel que diré, voldria parlar-vos del llenguatge jurídic, que és l’idioma en què s’expressen els juristes. Però aquest idioma el parlen no només quan parlen de temes jurídics, de normativa o de jurisprudència: tenen tan interioritzades certes expressions que en les converses més domèstiques són capaços d’etzibar-te allò del in dubio, pro reo i no cal que busqueu, que segur pels voltants no hi ha cap pres ni cap investigat. O la seva versió més propera de dret laboral, In dubio, pro operario (i no, no busqueu cap lampista ni cap fuster).

I és que heu de reconèixer que no és el mateix dir No hi ha delicte ni pena, si no hi ha una llei que ho estableixi que el sublim Nullum crimen, nulla poena sine lege. Ens movem en un terreny clàssic, el llatí, però el llenguatge jurídic no el formen només llatinades, sinó un munt de paraules, sovint incomprensibles per a la majoria de ciutadans. He sentit algun jurista que, per poder transgredir les normes sintàctiques o morfològiques d’un idioma, parlava d’una gramàtica jurídica, diferenciada de la resta de la llengua de què es tracti.

Però tornem a les paraules i assaborim-les: interlocutòria, interdicció, abintestat, manament, mutació demanial, rabassa morta, marmessor… Marmessor: ui, aquesta paraula és molt interessant: en castellà se’n diu albacea i en dret civil és com s’anomena la persona que s’encarrega de complir la voluntat d’una persona que ha fet testament, el testador. [Recomanació: si teniu dubtes, consulteu el Justiterm]

La dificultat d’aquestes expressions, sumada a la gramàtica jurídica que he citat abans, fan que molt sovint llegir una citació, un edicte, una notificació i encara més una resolució judicial resulti i una tasca complexa per a la qual necessitem més que un traductor, un explicador del contingut de les paraules i les expressions jurídiques.


L’any 1992, ja en fa 26, vaig descobrir un concepte, aquest en anglès, que és el Plain English, l’anglès planer. El Plain English és un corrent que fa més de 40 anys que organitza campanyes contra l’argot, la parla jurídica i la informació pública enganyosa. 
Plain English Campaign és una empresa comercial que impulsa l’ús d’un llenguatge comprensible, planer per a tothom i mira de persuadir organitzacions tant a Gran Bretanya com arreu del món per comunicar-se en un llenguatge planer. A més, els anys 90, Plain English Campaign va crear una marca de qualitat, anomenada Crystal Mark (Marca de Vidre) que és un segell d’aprovació, d’ús d’aquests estàndards de qualitat lingüística.

I és que, com diu el Codi civil, el desconeixement de la llei no n’eximeix del compliment. I, com ja he dit abans, si no hi ha llei, no hi ha delicte ni pena, però, ai, si hi ha llei… delicte, pena i tota la força de la llei caurà sobre nostre!

Comento aquesta qüestió de l’anglès planer perquè aquesta foscor terminològica, de llatinades i d’escrits amb paràgrafs totxo, com els anomena el prolífic Daniel Cassany, fa que de vegades un altre col·lectiu (ara us toca el rebre als periodistes) no expliquin de manera prou fidedigna les coses que s’esdevenen a jutjats i tribunals.

En aquests temps revoltats que ens ha tocat viure, poder copsar i entendre les explicacions que contenen els escrits dels jutges i magistrats no és cosa fàcil: antecedents de fet, fonaments jurídics, un patracol de papers expressats en un ideolecte, el jurídic, creat i desenvolupat per a la comunicació entre els professionals de l’àmbit jurídic: advocats, procuradors (a l’infern de dos en dos, hehehehe), magistrats, notaris, registradors… i dificultant la comprensió entre la resta de la ciutadania.

Un llenguatge que també traspua en l’àmbit administratiu: fets i fonaments jurídics, sense esmentar la complexa implantació de l’administració electrònica. Un llenguatge que hem anat aprenent i interioritzant al llarg d’anys de servir a la ciutadania, però allunyant-nos-en (almenys des del vessant comunicatiu) cada dia més.

I és que perquè es produeixi la comunicació, senyores i senyors, cal que parlem el mateix idioma i, és clar, fem servir un mateix codi (que no és el mateix que un codi en dret). La comunicació consisteix en l’intercanvi d’informació entre dos o més participants amb la finalitat de transmetre o rebre significats a través d’un sistema compartit de signes i normes semàntiques; i per tant sempre hi ha d’haver un emissor i un receptor de la informació que la pugui comprendre. Sense això… no tenim comunicació.

Mirem, doncs, de comunicar-nos bé per poder-nos entendre. Sembla fàcil, oi?

RECOMANACIÓ

Guia de comunicació del Departament de Justícia  (i, especialment, el capítol 2)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s