Reflexions sobre identitat i identificació digital

Des de l’última dècada del segle XX, sentim a parlar de la signatura electrònica, de certificats digitals que ens havien de facilitar fer tràmits i interactuar amb l’administració pública. Els últims anys, primer amb l’ús intensiu d’internet i després amb la implantació generalitzada de l’ús dels mòbils a les nostres vides, cada cop és més fàcil fer gestions amb els bancs, comprar arreu del món, contractar una assegurança, vendre o fins i tot llogar o compartir el nostre habitatge.

En canvi, des del punt de vista del ciutadà sembla que a l’Administració ens entestem a posar difícils les coses i demanem certificacions, signatures electròniques i altres instruments digitals que impedeixen el desenvolupament real de l’Administració electrònica adreçada a la ciutadania.

Però alguna cosa comença a canviar perquè els últims temps sí que s’han començat a desenvolupar diversos instruments que fan més senzilla la vida del ciutadà: l’idCAt mòbil a les administracions catalanes i experiències de signatura al núvol o signatura biomètrica demostren que ara sí, sembla que hem trobat la via per avançar en aquest tema de la identificació digital i la signatura digital més usable, més senzilla i, al cap i a la fi, més pràctica i realitzable.

A més , el nou marc jurídic del reglament europeu relatiu a la identificació electrònica i els serveis de confiança per a les transaccions electròniques en el mercat interior (també conegut com a reglament eIDAS) i les lleis 39 i 40/2015, sobre procediment administratiu i sobre el règim jurídic del sector públic, ofereixen oportunitats per impulsar serveis d’identificació digital, la signatura electrònica i serveis de confiança més usables i també segurs.

[Introducció a la taula rodona Estratègies d’identitat i identificació electrònica en el marc d’una societat digital que vaig moderar el 26.1.2017 al II Congrés de Govern Digital. Ponents: Miquel Estapé, Josep Monterde, Xavier Urios i David Ferrer]