Comunitats de pràctica

Etienne Wenger és un teòric de l’educació i del coneixement situat i pare del terme comunitats de pràctica, que va desenvolupar al llibre Communities of Practice (Cambridge University Press) l’any 1998.

Wenger trasllada l’aprenentatge al plànol organitzatiu i l’integra en un context social i en l’experiència de la participació. Aquest canvi arriba a l’organització quan els professionals aprenen junts a resoldre problemes cada cop més complexos i amb un grau satisfactori d’efectivitat.

Hi ha diferents models de comunitats i les comunitats de pràctica arriben a l’aprenentatge per mitjà de la improvisació: es va avançant transformant elements coneguts de l’experiència).

Una comunitat de pràctica és una experiència viva que se centra en la participació, on l’aprenentatge adquireix un nou sentit per a l’individu, ja que es compromet i contribueix amb la comunitat. Per a les organitzacions, aquest aprenentatge col·lectiu és la forma en què esdevenen més eficaces i guanyen valor, ja que donen suport a les estructures interconnectades.

Factors necessaris per al desenvolupament d’una comunitat de pràctica:

1. Persones: gent que interactua regularment sobre un conjunt de temes, interessos i necessitats
2. Espais: identificadors que reforcen el sentiment de grup i de comunitat. Espais presencials, però també espais a Internet (xarxes)
3. Objectes: s’hi poden identificar multitud d’objectes de coneixement (experiències, referències, bones pràctiques, models, plantilles…). Tots els contactes poden ser vehicles per compartir coneixement i, per tant, la comunitat de pràctica ha d’identificar on es produeix el coneixement i comunicar-lo, eliminar la dispersió del material de coneixement, definir els destinataris de la seva comunicació…
4. Llibertat: les comunitats de pràctica s’han de poder desenvolupar en un entorn lliure i decidir què comparteixen i com

Etienne Wenger va proposar una estratègia de coneixement basada en comunitats de pràctica que havia de seguir els passos següents:

1. mapa de necessitats
2. cerca de comunitats
3. desenvolupament de comunitats
4. connexions transfontereres
5. reforç del sentiment de grup
6. integració en el negoci
7. aconseguir el moment

Les comunitats de pràctica són una bona estratègia per al sector públic, ja que té una organització molt estructurada i molt distribuïda geogràficament i competencialment. A Catalunya, dos exemples exitosos de posada en marxa de comunitats de pràctica al sector públic són:

–  el programa Compartim, del Departament de Justícia, i impulsat pel Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada

–  Pla de gestió del coneixement de l’Agència de Salut Pública de Catalunya

A la presentació que hi ha a continuació s’expliquen les dues experiències:

Experiències en treball col·laboratiu a la Generalitat de Catalunya from gencat

Al País Basc, també s’han posat recentment en marxa diverses comunitats de pràctica i equips d’innovació dintre del Pla d’innovació pública.