Feia temps que sentia a parlar de microblocs (Termcat: bloc els apunts del qual tenen un nombre reduït i limitat de caràcters i es poden publicar a través de diverses aplicacions, com ara l’SMS, el correu electrònic o Internet.) i, per fi, va arribar Twitter.
Twitter és una eina 2.0 que s’ha convertit gairebé en una manera de vida per a moltes persones que conec: explicar esdeveniments en menys de 140 caràcters i durant diversos cops als dies posa de manifest la immediatesa amb què s’escriuen aquests tuits, com hem decidit anomenar-los diverses persones que conec i que tuitegem. Però en molts casos també posa de manifest que segons qui ja no té intimitat.
Els tuits (frases de, com a màxim, 140 caràcters) que publiquem es mostren en la pàgina del nostre perfil d’usuari, però també s’envien de forma immediata a altres usuaris que han triat l’opció de rebre-les (followers: seguidors). A més, tenim dues opcions: restringir l’enviament dels tuits només als nostres seguidors o bé permetre l’accés de tothom, que és l’opció per defecte.
Confesso que Twitter és una eina que personalment no acabo d’entendre, tot i que tuitejo (però poc): m’estimo més llegir tranquil·lament alguns paràgrafs i, d’altra banda, majoritàriament les persones no sabem expressar coses en menys de 150 caràcters i aleshores hem de fer un degotim de tuits per expicar una cosa o bé posar enllaços a altres llocs on s’explica la informació recollida al tuit d’una manera més detallada.
Hi ha altres eines per fer microblogging, com Yammer (adreçat a les organitzacions), Pownce (RIP) o el recentment publicat Kri kri, però, definitivament, ha triomfat Twitter que, d’altra banda, s’integra a altres eines com Facebook, Friendfeed… i també permet incorporar fotos des de Twitpic i abreuja les adreces de webs amb molts caràcters (des de, per exemple, Tinyurl.com).
Els experts diuen que és l’eina del futur, que desbancarà els blocs tradicionals, com els coneixem de fa anys i una servidora no experta s’atreveix a posar-ho en dubte, però tinc clar que és una eina que cal conèixer.
Ah, a la columna de la dreta hi ha un bloc on podeu llegir els últims tuits que he escrit.
Encara un altre blog 
Núria,
Molt clara aquesta explicació que fas de Twitter. Tot i que jo no en sóc entusiasta, penso que és una eina molt útil per a situacions molt concretes. Per exemple, per avisar de determinats esdeveniments o emergències, per fer difusió de material repositat en d’altres llocs, etc.
No obstant això, penso que parlar de microblogging és una mica excessiu perquè com bé dius amb 140 caràcters poc contingut elaborat s’hi pot encabir.
Gràcies, Joana. Esperava provocar la reacció precisament d’algú que en fos entusiasta. Pel que fa al microblogging, tenint en compte la llargada mitjana dels posts, doncs no sé si calia l’existència del terme ni del microblogging específicament. El cas és que, com la San Miguel, allà on va triomfa (el Twitter). Algú ens ho explica?
No, no, no…. :D la micromissatgeria va més enllà que emergències… No sé si en sóc entusiasta però tenim una eina que dominarà les xarxes socials en els propers anys. I això, amb la rapidesa amb què succeeix tot plegat, no és poc, oi?
Ja sé que l’heu vista i revista, però deixo per als lectors la presentació ‘Twitter addicció?’ http://www.slideshare.net/jordigraells/twitter-addicci