Comunicació, el llenguatge jurídic i administratiu (i també el plain English)

A risc que algun col·lectiu em vulgui demandar o reclamar danys i perjudicis pel que diré, voldria parlar-vos del llenguatge jurídic, que és l’idioma en què s’expressen els juristes. Però aquest idioma el parlen no només quan parlen de temes jurídics, de normativa o de jurisprudència: tenen tan interioritzades certes expressions que en les converses més domèstiques són capaços d’etzibar-te allò del in dubio, pro reo i no cal que busqueu, que segur pels voltants no hi ha cap pres ni cap investigat. O la seva versió més propera de dret laboral, In dubio, pro operario (i no, no busqueu cap lampista ni cap fuster).

I és que heu de reconèixer que no és el mateix dir No hi ha delicte ni pena, si no hi ha una llei que ho estableixi que el sublim Nullum crimen, nulla poena sine lege. Ens movem en un terreny clàssic, el llatí, però el llenguatge jurídic no el formen només llatinades, sinó un munt de paraules, sovint incomprensibles per a la majoria de ciutadans. He sentit algun jurista que, per poder transgredir les normes sintàctiques o morfològiques d’un idioma, parlava d’una gramàtica jurídica, diferenciada de la resta de la llengua de què es tracti.

Però tornem a les paraules i assaborim-les: interlocutòria, interdicció, abintestat, manament, mutació demanial, rabassa morta, marmessor… Marmessor: ui, aquesta paraula és molt interessant: en castellà se’n diu albacea i en dret civil és com s’anomena la persona que s’encarrega de complir la voluntat d’una persona que ha fet testament, el testador. [Recomanació: si teniu dubtes, consulteu el Justiterm]

La dificultat d’aquestes expressions, sumada a la gramàtica jurídica que he citat abans, fan que molt sovint llegir una citació, un edicte, una notificació i encara més una resolució judicial resulti i una tasca complexa per a la qual necessitem més que un traductor, un explicador del contingut de les paraules i les expressions jurídiques.


L’any 1992, ja en fa 26, vaig descobrir un concepte, aquest en anglès, que és el Plain English, l’anglès planer. El Plain English és un corrent que fa més de 40 anys que organitza campanyes contra l’argot, la parla jurídica i la informació pública enganyosa. 
Plain English Campaign és una empresa comercial que impulsa l’ús d’un llenguatge comprensible, planer per a tothom i mira de persuadir organitzacions tant a Gran Bretanya com arreu del món per comunicar-se en un llenguatge planer. A més, els anys 90, Plain English Campaign va crear una marca de qualitat, anomenada Crystal Mark (Marca de Vidre) que és un segell d’aprovació, d’ús d’aquests estàndards de qualitat lingüística.

I és que, com diu el Codi civil, el desconeixement de la llei no n’eximeix del compliment. I, com ja he dit abans, si no hi ha llei, no hi ha delicte ni pena, però, ai, si hi ha llei… delicte, pena i tota la força de la llei caurà sobre nostre!

Comento aquesta qüestió de l’anglès planer perquè aquesta foscor terminològica, de llatinades i d’escrits amb paràgrafs totxo, com els anomena el prolífic Daniel Cassany, fa que de vegades un altre col·lectiu (ara us toca el rebre als periodistes) no expliquin de manera prou fidedigna les coses que s’esdevenen a jutjats i tribunals.

En aquests temps revoltats que ens ha tocat viure, poder copsar i entendre les explicacions que contenen els escrits dels jutges i magistrats no és cosa fàcil: antecedents de fet, fonaments jurídics, un patracol de papers expressats en un ideolecte, el jurídic, creat i desenvolupat per a la comunicació entre els professionals de l’àmbit jurídic: advocats, procuradors (a l’infern de dos en dos, hehehehe), magistrats, notaris, registradors… i dificultant la comprensió entre la resta de la ciutadania.

Un llenguatge que també traspua en l’àmbit administratiu: fets i fonaments jurídics, sense esmentar la complexa implantació de l’administració electrònica. Un llenguatge que hem anat aprenent i interioritzant al llarg d’anys de servir a la ciutadania, però allunyant-nos-en (almenys des del vessant comunicatiu) cada dia més.

I és que perquè es produeixi la comunicació, senyores i senyors, cal que parlem el mateix idioma i, és clar, fem servir un mateix codi (que no és el mateix que un codi en dret). La comunicació consisteix en l’intercanvi d’informació entre dos o més participants amb la finalitat de transmetre o rebre significats a través d’un sistema compartit de signes i normes semàntiques; i per tant sempre hi ha d’haver un emissor i un receptor de la informació que la pugui comprendre. Sense això… no tenim comunicació.

Mirem, doncs, de comunicar-nos bé per poder-nos entendre. Sembla fàcil, oi?

RECOMANACIÓ

Guia de comunicació del Departament de Justícia  (i, especialment, el capítol 2)

Reflexions sobre identitat i identificació digital

virtual-identity-69996_1280Des de l’última dècada del segle XX, sentim a parlar de la signatura electrònica, de certificats digitals que ens havien de facilitar fer tràmits i interactuar amb l’administració pública. Els últims anys, primer amb l’ús intensiu d’internet i després amb la implantació generalitzada de l’ús dels mòbils a les nostres vides, cada cop és més fàcil fer gestions amb els bancs, comprar arreu del món, contractar una assegurança, vendre o fins i tot llogar o compartir el nostre habitatge.

En canvi, des del punt de vista del ciutadà sembla que a l’Administració ens entestem a posar difícils les coses i demanem certificacions, signatures electròniques i altres instruments digitals que impedeixen el desenvolupament real de l’Administració electrònica adreçada a la ciutadania.

Però alguna cosa comença a canviar perquè els últims temps sí que s’han començat a desenvolupar diversos instruments que fan més senzilla la vida del ciutadà: l’idCAt mòbil a les administracions catalanes i experiències de signatura al núvol o signatura biomètrica demostren que ara sí, sembla que hem trobat la via per avançar en aquest tema de la identificació digital i la signatura digital més usable, més senzilla i, al cap i a la fi, més pràctica i realitzable.

A més , el nou marc jurídic del reglament europeu relatiu a la identificació electrònica i els serveis de confiança per a les transaccions electròniques en el mercat interior (també conegut com a reglament eIDAS) i les lleis 39 i 40/2015, sobre procediment administratiu i sobre el règim jurídic del sector públic, ofereixen oportunitats per impulsar serveis d’identificació digital, la signatura electrònica i serveis de confiança més usables i també segurs.

[Introducció a la taula rodona Estratègies d’identitat i identificació electrònica en el marc d’una societat digital que vaig moderar el 26.1.2017 al II Congrés de Govern Digital. Ponents: Miquel Estapé, Josep Monterde, Xavier Urios i David Ferrer]

La llista de desitjos (i bons propòsits) per al 2015

Els bancs del passeigFa dies que ja faig plans per fer les coses millor el 2015: la més que infringida llista de desitjos (i bons propòsits) per a cada any. Fa dies que penso que he de tornar a escriure en aquest blog i reflexionar més sobre alguns temes: trobar estones per pensar-hi i escriure. És una bona pràctica que, sovint, t’ajuda a endreçar les idees.

I avui precisament es publica al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya la tan esperada Llei de transparència que ha passat (si no m’erro) per tres legislatures i li hem donat més voltes que a un mitjó. Fa un temps que vaig decidir no llegir més versions ni més esmenes, però ara sí…

Finalment, la tenim aquí aprovada i a punt per entrar en vigor (s’han establert tres terminis per a l’entrada en vigor segons diferents aspectes: llegiu disposició final quarta). Ara és moment de llegir-la, estudiar-la, analitzar-la i preveure què hem de fer com a servidors públics i què podem fer (i hem de fer) com a ciutadans d’aquesta nostra terreta que és Catalunya.

LLEI 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern

Comencem a fer la llista de desitjos i bons propòsits (també en la regeneració democràtica que ens cal -i molt!-) i que l’any 2015 ens en porti com més millor. I aviat… un resum de la llei!

Bones festes i un feliç, profitós i saludable 2015!!!

42 veus sobre govern obert

xipMalgrat que estic mig en excedència de la Xarxa d’Innovació Pública, no faltaré a la presentació de la publicació 42 veus sobre el govern obert en què experts de tot el món parlen dels 42 estàndards que el vídeo de la XIP sobre govern obert estableix que han de complir els governs oberts. La presentació tindrà lloc dijous, 10 d’abril, a les 16.30 hores, al Mobile World Centre de Barcelona (c/ Fontanella, 2)

Si seguiu la XIP a les xarxes haureu vist que des de fa dies comptem amb la col·laboració de Màrius Serra, escriptor i enigmista català, que ha elaborat un seguit d’enigmes sobre conceptes de govern obert i que anomenem #enxipmàrius: tots els enigmes són al blog de la XIP, on també trobareu el formulari per inscriure’s i assistir a l’acte.

mariusserraA més de la intervenció de Màrius Serra, en el decurs de l’acte del proper 10 d’abril, dos companys de la XIP, en Marc Torres i la Marta Morera ens acostaran una mica més a la XIP i a l’elaboració d’aquesta publicació.

Sou convidats a assistir a la presentació d’una bona feina col·laborativa! :)

I si us voleu apuntar a la XIP… no ho dubteu!

20 anys a la Generalitat de Catalunya, 29 anys d’aprenentatge

Fa uns dies, Linkedin  em va recordar -i alguns contactes meus em van felicitar per aquest motiu- que l’1 de febrer de 1994, fa tot just 20 anys, vaig canviar de feina. 9 anys abans, l’1 de febrer de 1985 havia iniciat el meu historial de cotització a la Seguretat Social (per sort, ininterromput).

Duana de Barcelona
Duana de Barcelona

Des de l’1 de febrer del 1985 havia treballat al mateix lloc: la Duana de Barcelona (Agència Estatal de l’Administració Tributària), com a auxiliar administrativa, on vaig aprendre conceptes d’un món molt peculiar com és el de les importacions i exportacions, hi vaig viure l’aparició de l’IVA i vaig aprendre (poc) a classificar productes, o parts de productes (ja que, de vegades s’importen peces i no l’objecte sencer) en partides aranzelàries descrites a un document que s’anomena TARIC (Aranzel Integrat de les Comunitats Europees), a calcular els impostos que havia de pagar un producte… Fins i tot vaig aprendre a resoldre recursos de reposició, una tasca que no em corresponia fer, però ja que hi era… doncs també en vaig aprendre.

Casal Sant Jordi, seu del Departament de Justícia
Casal Sant Jordi, seu del Departament de Justícia

L’1 de febrer de 1994, doncs, vaig començar a treballar al Departament de Justícia: em van enviar a revisar models de sentències que s’havien d’introduir en una aplicació informàtica que s’anomenava Temis i durant tres mesos vaig ser a la torre dels jutjats d’instrucció de Barcelona fent aquesta i altres funcions relacionades amb l’àmbit lingüístic.

Des d’aleshores fins ara, la societat ha canviat, el món ha canviat i la meva feina, per sort, ha canviat i molt. De les antigues pantalles d’ordinador (després en déiem pantalles tontes) on només es podien teclejar ordres i textos amb unes lletretes de color verd a l’actual pantalla l’ordinador… hi ha vint anys i tot un canvi no només amb Internet i les tecnologies.

El que hem d'aprendre ho aprenem fent-ho
El que hem d’aprendre ho aprenem fent-ho

També hi ha un canvi de concepció de l’Administració pública que inclou moltes temàtiques que he anat coneixent i aprenent al llarg dels anys. I és que ja ho deia Aristòtil “El que hem d’aprendre a fer, ho aprenem fent” O en una versió més escurçada i actual: s’aprèn fent (learning by doing). I s’aprèn fent en tots els àmbits de la vida, però especialment en el terreny professional.

I la meva reflexió: tinc la sort de fer una feina que m’interessa, tinc la sort de conèixer el client de l’Administració perquè jo mateixa sóc el client de l’Administració. Miro, per tant, de facilitar la vida a les persones que s’adrecen a la meva organització de la mateixa manera que m’agradaria que ho fessin per a mi (o per a la meva mare: un exemple que faig servir sempre com a model de persona que no té perquè conèixer tant com jo conec l’Administració pública). Miro de complir, doncs, l’objectiu que hauria de guiar tota administració pública, que és servir la ciutadania i miro de complir-lo orgullosa perquè, a més, és la meva Administració, la de Catalunya.

Xarxa d'Innovació Pública
Xarxa d’Innovació Pública

Fa un temps, a més, col·laboro en una xarxa de funcionaris inquiets, la Xarxa d’Innovació Pública, que maldem per innovar en les nostres administracions, introduir nous elements que facin el servei més proper, més transparent, més fàcil.

Si em deixen, continuaré aportant i aprenent el que pugui fins que em jubili que, a aquestes alçades, es fa difícil de preveure’n la data exacta! Gràcies també a moltes persones que m’acompanyen en aquest camí amb qui aprenem i compartim plegats. Gràcies, especialment, al Jordi, la Joana, la Carme, la Iolanda… amb qui espero continuar treballant, més lluny o més aprop, durant molt de temps.

El Col·legi d’Advocats de Lucena, Córdova

colelucenaA diferència d’altres col·legis d’advocats, el de Lucena, Córdova, té una quota de col·legiació per a no exercents força assequible i que farà que aquest any, possiblement, rebi un increment de col·legiats no exercents de diverses províncies i comunitats (encara) espanyoles que no ningú no s’hauria imaginat mai.

El tema: el termini que la Llei 34/2006, de 30 d’octubre, sobre l’accés a les professions d’advocat i procurador, donava als llicenciats en dret per col·legiar-se i evitar, així, fer un màster d’un any per poder exercir aquestes professions és a punt d’acabar (concretament, el 30 d’octubre).

jutgeAixí, els qui no s’hagin col·legiat mai com a advocats (amb un mínim d’un any) o que no hagin accedit al cos A com a funcionaris de l’Administració pública (en determinats cossos que no necessàriament han de guardar relació directa amb la professió jurídica), s’han de col·legiar abans del 30 d’octubre, ja que, en cas contrari, per accedir a la professió d’advocat caldrà superar (i pagar, i fer) un màster amb una durada d’un any i amb un cost que ara mateix desconeixem.

Afinem més: els funcionaris públics (ep, compte, no inclosos interins ni substituts) que hagin accedit a un cos o escala del grup A com a llicenciats en dret queden exempts d’haver d’obtenir el títol d’advocat o procurador dels tribunals sempre que hagin fet funcions d’assistència lletrada o assessorament jurídc. També n’estan exempts els qui hagin ingressat als cossos de lletrats de les Corts Generals, en algun dels cossos de lletrats de les assembles legislatives autonòmiques, la carrera judicial, fiscal o els secretaris judicials o (fins i tot) en algun dels cossos comuns de les formes armades en la seva condició de llicenciats en dret.

Un conjunt de persones (molts d’ells, desgraciadament, actualment a l’atur) que han dedicat anys i panys i tenen experiència més que sobrada en l’Administració de justícia, que han pogut arribar a dictar milers de sentències, informes, resolucions judicials… en queden exclosos, precisament per ser jutges i fiscals substituts i no haver superat una oposició. I l’experiència? No compta l’experiència de dictar, com una persona que conec força, i que ha dictat més de 2.000 sentències i ha celebrat més de 3.000 judicis?

euroLa resposta: col·legiar-se en el col·legi d’advocats de l’Estat: per la mòdica quota d’incorporació amb a col·legiat no exercent de 100 euros, més 65 per emissió de la certificació de col·legiació, més 35 euros per l’expedició del carnet col·legial i una quota semestral de 38 euros, OBSTACLE SALVAT.

Ja tinc ganes de conèixer les estadístiques de col·legiació d’enguany al Colegio de Abogados de Lucena, Córdova. En tot cas, gràcies. Els catalans, contents i agraïts de ser-hi!

Per si hi ha dubtes, comparem, aleatòriament, amb les quotes del Col·legi d’Advocats de Barcelona, del Col·legi d’Advocats de Granollers o del Col·legi d’Advocats de Tarragona.

Un cop més, la burocràcia sense sentit supera la realitat. Només em queda dir: gracias, Colegio de Abogados de Lucena, Córdoba, per facilitar la vida d’uns quants (em temo que més que uns quants) juristes.

 

Compromesos amb la gestió pública

donosti0613El 27 de juny, el Club d’Innovadors Públics va organitzar a Donosti la I Trobada Nacional de la Blogosfera Pública on, a més, de reforçar vincles amb alguns blogaires que ja coneixia, en vaig conéixer de nous. Es va establir una gran conversa, aquest cop presencial, però la finalitat de tot plegat era poder arribar a elaborar, a partir de les idees que van sorgir aquell dia, un document de compromís per aportar el nostre petit (o gran) granet de sorra per millorar i innovar l’Administració pública.

Aquest compromís, que ja vaig signar fa uns dies, impulsat pel Club d’Innovadors Públics, el pot subscriure tothom qui vulgui.

Del meu amic Jordi Graells copio la versió catalana del document al mateix temps que us convido a signar-lo

Compromís de l’innovador públic

Com innovador a les administracions públiques,

Em comprometo:
A creure que una administració millor és possible i a no rendir-me mai en la demanda de millores i canvi
A fomentar la transferència de coneixement, la cultura de canvi i la innovació oberta
A promoure l’eficiència i els principis ètics
A mantenir una actitud d’aprenentatge continu, beta permanent, disposat al canvi i no tancar-me a noves oportunitats, obrint finestres on em trobi portes tancades
A col·laborar i interoperar, a forjar connexions amb tots aprofitant les seves potencialitats i buscar i donar suport a aquells que comparteixin aquests compromisos

En el treball
Em comprometo:
A implicar-me en les noves iniciatives, aconseguir objectius i a acceptar el fracàs
A analitzar cada situació com si fos nova fugint del “sempre s’ha fet així”
A integrar el capital intel·lectual dispers al voltant de nous projectes
A no condicionar-me per polítiques o jerarquies i a treballar per allò en què crec
A formar-me i buscar l’excel·lència

Amb l’equip
Em comprometo:
A potenciar la creativitat i estar obert a noves propostes
A fomentar un entorn participatiu i la implicació de l’equip
A escoltar, compartir i delegar, a generar confiança i a confiar
A fomentar el gust per la feina ben feta
A formar, informar i motivar

Amb l’administració
Em comprometo:
A posar en pràctica els valors públics: equitat , servei , transparència i col·laboració tant cap a dins com cap a fora
A fer-ho de forma simple, ràpida i ubiqua
A treballar amb criteris de legalitat, transparència, eficiència en la despesa i solidaritat
A mantenir format ia demanar i donar exemple d’excel·lència en el treball
A prestigiar i humanitzar la meva Administració, millorarne la valoració pels ciutadans i treballar pels seus objectius

Amb els ciutadans
Em comprometo:
A situar el ciutadà en el centre de la meva activitat professional
A escoltar fomentant els canals de participació i comunicació
A buscar i donar suport a les millors solucions, facilitant-ne l’accés als serveis públics
A fer-los partícips, coautors i coresponsables del disseny i prestació dels serveis públics
A tractar cada persona de manera individual, amb ètica pública, transparència i agilitat

Aquest document ha estat cocreat a partir de les idees i aportacions de totes aquestes persones:
Alberto Ortiz de Zárate, Antonio Arias, Antonio Díaz Méndez, Antonio Galindo, Ascen Moro , Bartolomé Borrego, Borja Colón de Carvajal, Carlos I. Jiménez, Carlos Guadián, David Rey Jordan, Emilio García García, Estefania Serrano, Felix Serrano, Guillermo Yáñez, Iñaki Ortiz, J. Diaz Rguez, J. Ignacio Criado, Jordi Graells i Costa, Jordi Campanillas Ciaurriz, Jose Antonio Latorre, Julian Valero, Marc Garriga Portolà, Mario Alguacil, Marta de Miguel, Miguel de Bas, Muntanya Merchan, Núria Vives, Óscar Corté , Pau Muiño, Roberto Sant , Víctor Almonacid, Virginia Moreno

Micromecenatge (també conegut com crowdfunding)

Per tothom és sabut, i més en aquests temps de crisi, però també de xarxes socials, de moviments cooperatius, d’intel·ligència de les multituds… que la col·laboració pot produir fruits saborosos. També que, com ens deia el capità Enciam, “els petits canvis són poderosos”.

Internet ha fet possible que petites aportacions anònimes (o amb nom i cognoms) a canvi de res (o a canvi de petites coses) poden donar resultats magnífics.

El micromecenatge (en anglès crowdfunding i en castellà financiación en masa) és una eina que permet que un col·lectiu de persones cooperin, treballin conjuntament i inverteixin diners (normalment petites quantitats que s’anomenen microaportacions) en altres recursos junts per tal de donar suport a esforços iniciats per altres organitzacions amb diversos objectius: ajuda humanitària, periodisme ciutadà o producció d’obres artístiques.

El sistema, doncs, es basa en petites donacions que en alguns casos són inversions, ja que sovint hi ha un intercanvi de compensacions econòmiques (diners) per compensacions simbòliques que més aviat són petits privilegis envers l’obra (per exemple, que aparegui el nostre nom com a mecenes d’una obra, rebre entrades per a la preestrena d’una pel·lícula, aparèixer en una pel·lícula ni que sigui breument). Les microaportacions moltes vegades també es fan a canvi de res, pel simple fet de col·laborar en una causa humanitària o per impulsar un projecte artístic.

Un exemple reeixit i molt conegut va ser El Cosmonauta, una pel·lícula que es va poder realitzar gràcies al micromecenatge i en què qualsevol persona es podia convertir en productor de la pel·lícula des de només la quantitat de 2 euros. A canvi de dos euros, es rebia un pack de benvinguda, un certificat de productor, l’entrada en el sorteig d’un vestit de cosmonauta i l’aparició del nom en els títols de crèdit de la pel·lícula.

La pel·lícula, a més, es va llicenciar en Creative Commons, de manera que podem distribuir-la, copiar-la, modificar-la o utilitzar qualsevol de les parts de l’obra de franc (i sense infraccions legals!)

verkamiUn altre exemple que més m’és proper (és al Maresme, Mataró) i també s’ha assolit és Meitat i meitat en què Factea Produccions demana 1.700 euros (que ja han assolit per poder representar una obra de l’autor Daniel Keene al Centre de Creació d’Arts Escèniques Can Gassol de Mataró. El projecte es desenvolupa a Verkami, un conegut lloc de micromecenatge i els seus impulsors a canvi de diverses quantitats (10, 20, 30, 50,100, 200 i 300 euros) ofereixen diferents privilegis:

Per 10 euros, podem aparèixer als crèdits de l’espectacle (als dossiers, al programa de mà…), assistir a una trobada amb l’equip i escoltar la lectura de l’obra.
Per 50 euros, en canvi, a més de les dues coses anteriors, tindrem dues entrades per a la sessió prèvia de mecenes, un col·loqui amb l’equip del muntatge i un pica-pica i dues entrades més per a qualsevol representació que es farà els dies 25, 26 o 27 d’octubre a Mataró.

Les microaportacions també fan que una cosa que sempre he cregut que era una llegenda urbana, com és la recollida de taps d’ampolles de plàstic, ajudi a salvar vides, millorar-ne la qualitat o bé a aconseguir cadires de rodes o altres instruments anatòmics que es necessitin. Com a exemple, la recollida de taps per a SOS Richy, un web on també podem fer microaportacions per ajudar un nen de 7 anys de Palamós que pateix una malaltia molt agressiva.

Llocs on es poden engegar iniciatives a través del micromecenatge
Verkami 
Impulsa’t 
Goteo.org 
Lánzanos (per a projectes musicals)
Kifund (projectes audiovisuals)

Curació de continguts (act. 23.8.2013)

A causa de la ingent quantitat d’informació que circula per Internet, de la necessitat de filtrar-la i accedir només a aquella informació que és de qualitat, que ens proporcionarà coneixement o que servirà a la nostra organització o a nosaltres mateixos a prendre decisions informades, fa uns anys que van sorgir dues figures que tracten de salvar-nos d’aquest maremàgnum d’informació: els community managers (gestors de comunitats) i els content curators (curadors/intermediadors/responsables de continguts).

Avui mirarem de treure l’aigua clara dels segons i de la importància que té seleccionar els continguts que llegim i algunes eines perquè nosaltres mateixos ens responsabilitzem dels continguts que consumim.

wordleLa curació de continguts no té res a veure amb la salut. De fet, parlar de curació de continguts és un calc de l’anglès content curation i en català més aviat hauríem de parlar d’intermediació o selecció de continguts. Tot i els esforços d’alguns a deixar clar que en català curació de continguts o curador/a de continguts (la persona que vetlla perquè els continguts seleccionats siguin de qualitat) no era l’expressió més adequada, la veritat és que l’expressió ja ha fet fortuna i ja s’ha instal·lat entre nosaltres per més que el Termcat proposi la figura del responsable de continguts (expressió poc difosa).

Algunes organitzacions ja compten amb aquestes figures dintre dels seus equips de màrqueting o de comunicació. D’altres organitzacions, compatibilitzen aquests tasques amb d’altres relacionades amb això mateix, màrqueting, comunicació, difusió en entorns relacionals… Però i la informació que consumim com a persones? Qui ens la selecciona? Com decidim què volem llegir, en quin termini volem estar informats i, si volem, quina difusió volem fer d’allò que considerem interessant?

També fa un temps que han sorgit eines per seleccionar els continguts, sobre determinats temes, que consumim. Confesso que, com altres aplicacions, m’ha costat trobar-li utilitat a alguna eina força coneguda i molt usada entre gent que admiro, però al final, crec que he sabut fer-me-la a la meva mida i cada dia la necessito més.

scoopitConcretament, parlo d’Scoop.it:  Scoop.it ens permet seleccionar els continguts web que ens interessen d’una temàtica específica i també ens permet publicar una mena de butlletí en línia que s’actualitza en temps real.

Scoop.it es desenvolupa en tres moments:

  • Cerca i selecció de les fonts sobre un tema que definim a partir de paraules clau i també possibilitat de seleccionar o rebutjar determinades fonts (per defecte, ofereix Google News, blogs de Google, Twitter, Youtube…)
  • Selecció de continguts: l’usuari escull les pàgines web que considera de qualitat i que compartirà amb els seus seguidors; de manera quel’usuari escull les pàgines web (o notícies, o posts) que compartirà.
  • Compartició dels continguts seleccionats: a partir de les pàgines web seguides, de les quals es pot consultar un resum a Scoop.it, l’usuari selecciona les que considera d’interès i les comparteix en un butlletí que es pot consultar en línia.

A Scoop.it classifiquem els continguts en aquells temes que ens interessen. Per exemple, al meu Scoop.it hi he creat tres temes:

Gestió del coneixement
Presons, dret, rehabilitació
Govern obert

scoopit2Gairebé cada dia, a partir de les fonts que tinc seleccionades i a partir de les paraules clau que jo vaig definir, Scoop.it m’ofereix diversos continguts que jo els selecciono o rebutjo i així es va formant un historial amb els continguts que he seleccionat.

Per accedir a Scoop.it, podem crear un compte específic o bé identificar-nos-hi amb el compte de Twitter, Facebook o Linkedin, la qual cosa també ens facilitarà la difusió en aquestes xarxes.

Altres eines de curació de continguts

Paper.li: una eina molt usada i, sobretot, hi ha una gran proliferació de butlletins (la majoria generats automàticament) de Paper.li.
Llistes de Twitter: cal ser molt ordenat. En el moment que seguim algun usuari de Twitter, cal (si és que cal) classificar-lo en alguna de les llistes que tinguem creades. Si ho fem de manera sistemàtica, quan vulguem saber l’actualitat d’algun tema específic, només ens cal consultar aquella llista. Per exemple, Mediació.

Altres articles sobre curació de continguts

– Blog Community Curator d’Antonio V. Bauzano 3 Herramientas para curación de contenidos que quizá no conozcas

– Blog Pensamiento Imaginactivo de Manuel Gross: Gestión y curación de contenidos. Herramientas y metodología

–  Infogr.am per Javier Llinares

D’infografies

Tot i que la infografia és “la tècnica de creació i tractament d’imatges digitals utilitzant ordinadors i eines informàtiques” (font Wikipedia: infografia), ja fa un cert temps que s’associa aquest mot a una representació gràfica molt visual que ens permet fer-nos una idea de dades, d’un concepte, d’idees en pocs moments .

És normalment un aplec de gràfics, un esquema de dades representades visualment. Quan es van posar de moda les infografies, de seguida em van fer pensar amb els murals que féiem a escola quan jo era petita amb paper d’estrassa (o kraft): la idea, de fet, ve a ser la mateixa. L’única diferència és que les infografies es fan a l’ordinador i els murals que féiem eren una cosa molt rudimentària!

A Internet es poden trobar moltes aplicacions per fer infografies. De fet, amb qualsevol programa per crear i editar imatges es pot fer una infografia, però hi ha aplicacions que encara faciliten més la feina.

Una d’aquestes eines és Piktochart: és una eina al núvol i, per tant, no ens hem de descarregar res. Hi ha versió de pagament (29 dòlars al mes o 169 a l’any) i versió gratuïta.

En la versió gratuïta, Piktochart permet triar entre 7 plantilles diferents, que són la base de la infografia. A aquestes plantilles li anirem afegint text, imatges (té limitacions, ja que només deixa publicar 4 imatges mal comptades), icones que ens proporciona la mateixa aplicació i fàcilment podrem fer una infografia tan visual com aquesta…

girasolspikto

Altres programes per fer infografies
– Visual.ly
– Easel.ly (llàstima que no permet posar accents!)
– Wordle (ideal per fer núvols d’etiquetes -tags-)
– Tagxedo (també per fer núvols d’etiquetes, més personalitzable)
– Many Eyes (d’IBM)

Web sobre infografies
Infografías